Un repàs del mandat de l’Irene Rigau, la consellera que no va creure en el futur de la nostra escola

A començaments de novembre del 2015, Irene Rigau va anunciar que plegava de la seva tasca de consellera que exercia des del desembre de 2010.  Una notícia que va alegrar bona part de la comunitat educativa que inclou mares, pares, professorat, alumnat i tothom que intervé en el procés d’acompanyament que ajuda que els infants es converteixin en persones lliures i crítiques.

Una alegria compartida que estava carregada d’arguments ja que aquesta consellera ha estat la responsable màxima de l’intent de desmantellament del sistema educatiu públic a Catalunya. És cert que quan ella va arribar a la conselleria aquest procés ja s’havia iniciat. Si fem una mica d’història recordarem quan al final de la legislatura del tripartit (2003-2006) es va implementar la sisena hora als centres de primària. Una de tantes polítiques no consensuades i rebutjades per moltes raons ja que a la lletra petita d’aquesta mesura s´hi podia llegir un intent de justificar i subvencionar la sisena hora que imparteixen a les escoles concertades. 

En una legislatura més recent, la que va del 2006 al 2010, encapçalada pel president Montilla i amb Ernest Maragall de conseller, l’educació pública va patir un dels atacs més greus amb l’aprovació de la LEC (Llei d’educació de Catalunya). És clar que en aquest cas la Irene Rigau no era consellera d’educació, però no cal amagar que el seu partit no solament  hi va votar a favor sinó que l’ha assumit amb tots els ets i uts. I a banda d’assumir-la, ha estat la responsable de desplegar-ne bona part. Malauradament, ha anat en la línia d’enfortir una organització jerarquitzada dels centres i de reduir la participació del professorat a la presa de decisions, traslladant als centres públics un model de gestió dels centres privats, de caire més gerencial.  En canvi, aquest desplegament no ha donat eines per construir entorns d’aprenentatge humanitzats.

De l’exconsellera Rigau no ens ha agradat ni el què, ni el com. La seva bel·ligerància envers l’escola pública es va manifestar des de bon començament del seu mandat. No li van caldre ni 100 dies per aplicar mesures devastadores per a l’ensenyament en nom de l’optimització dels recursos que es van traduir en la manca de cobertura de substitucions i la reducció d’entre un 20 i 28% de les dotacions per a despeses de funcionament de centres. A la Rigau no li va caldre l’aplicació del Reial Decret Llei 14/2012 pel Govern central de mesures urgents de racionalització de la despesa pública per començar a retallar. Ella es va avançar i quan va planificar les plantilles del curs 2011-2012, el primer curs sencer del seu mandat, amb vehemència va anunciar la intenció de fer front a l’augment previst de 12000 d’alumnes sense augmentar la plantilla i va suprimir el cobrament del mes de juliol per a les persones que fan substitucions, a més a més de reduir la seva jornada i salari. Així mateix, també va preveure un augment d’hores lectives i no lectives de mestres i professorat. I no us penseu que es va aturar aquí, el curs 2012-2013 va planificar el tancament d’escoles començant per les línies de P3. 

Ja hem dit abans que de la Rigau tampoc ens ha agradat el com. Encara tenim present les paraules “la vostra escola no té futur” que ens va adreçar als membres d’una plataforma que defensàvem l’ensenyament públic i reclamava la continuïtat d’una escola. Aquestes no són paraules dignes de qui ocupa el càrrec de Consellera d’Ensenyament. No les oblidarem. Ara diu que marxa i torna a les aules, doncs que sàpiga que un principi bàsic per treballar en aquesta professió, que amb prou feines pot recordar, és l’empatia envers les persones que ha d’acompanyar. 

Aquest, però, no és un relat per a la desmotivació, ben al contrari, el que volem destacar és la quantitat de vegades que la comunitat educativa s’ha organitzat, ha sortit al carrer a fer sentir la seua veu i a manifestar que no estava d’acord amb aquestes mesures per forçar-ne el canvi. Fem-ne un repàs: quin goig feia el territori quan les samarretes de SOS ESCOLA PÚBLICA omplien els carrers, i als centres educatius s’hi evidenciaven senyals de descontent amb el que estava passant fent cadenes humanes, cassolades i actes de tota mena i quan les assemblees on la defensa de l’educació pública era el centre del debat es van multiplicar. Perquè l’escola la fem entre totes, tenim clar què ens hi juguem i a nosaltres no ens fa por defensar-la. 

La conselleria d’Ensenyament ja té nova responsable, avui ens han anunciat que estarà a les mans de Meritxell Ruiz. No sabem molt d’ella, només que mentrestant la Irene Rigau ha anat aplicant les polítiques que s’han descrit més amunt, la Meritxell estava al seu costat. Esperem que no vulgui el país que algú va descriure en comentar un conte d'Italo Calvino:

Un país que destrueix l'Escola Pública no ho fa mai per diners, perquè manquin recursos o perquè el seu cost sigui excessiu. Un país que desmunta l'Educació, les Arts o les Cultures, està ja governat per aquells que només tenen quelcom a perdre amb la difusió del saber

Per això no callarem i repetirem que “la nostra escola sí que té futur, i molt” i si no la defensa ella, notarà com ho farem nosaltres.

Marta Minguella Rebull
Delegada sindical de Deixem de ser una illa

CGT Ensenyament Tarragona