18/4/17

ARTICLE: 2011, El moviment 15M, de Clara Camps



"El 15-M havia estat capaç de col·locar enfront de “la borsa, la vida”, i de fer evident que, enfront de l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Seguim-ne, doncs, el rastre"


Us fem arribar l'article que la Clara Camps ha publicat a  https://lluitescompartides.cat/lluites/lluites-2010-actualitat/15m/ , una reflexió del 15M, amb la perspectiva necessària per comprendre que val la pena tornar a agafar impuls 
 

Davant “la borsa, la vida”, davant l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Ocupacions al centre de Barcelona, com la de l’antiga seu del Banc Banesto, el 25 de setembre de 2010, i l’ocupació del Palau del Cinema, batejat com a Casa de la Vaga, el 22 de gener de 2011, eren els primers altaveus d’unes vides precàries silenciades per un capitalisme financer que les havia deixat hipotecades.

Però el poder polític no es cansava de repetir que la profunda crisi econòmica en què ens trobàvem era perquè nosaltres, les de peu, havíem “estirat més el braç que la màniga”: havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ara tocava retallar. Mentre que als despatxos dels hospitals es feien mans i mànigues per ajustar els pressupostos, el malestar, encapçalat per les “bates blanques”, es feia visible amb manifestacions, talls de trànsit i concentracions gairebé diàries. “Artur Mas, a quina mútua vas?” o “Boi dimissió” eren els lemes més clamats. Efervescència als carrers durant els mesos d’abril i maig del 2011 per no perdre llits als hospitals, llocs de treball, serveis d’urgències i un llarg etcètera. Els carrers de Barcelona es manifestaven pel dret a la vida.

A mitjan maig, la mobilització agafava una volada inesperada. Indignades, ocupàvem les places. Espais de debat i d’intercanvis que s’havien anat coent durant anys i que recollien tota una tradició “movimentística” a la ciutat, més nous espais com “Democràcia real ja”, expressaven que les condicions d’existència reals ja no podien amagar la despossessió de recursos perpetrada durant anys.

El 15-M explicava aquest sorgiment pel sentit comú, i deia que fugia dels marges tradicionals d’esquerra i dreta. D’aquesta manera, superava per l’esquerra allò que en podem dir “esquerra institucionalitzada”, i agafava per sorpresa moviments socials i col·lectius que ja feia temps que havien detectat que l’esquerra havia renunciat a ser-ho.
El moviment feia constar, doncs, que “ningú no ens representa”, i s’obria tot un nou espai per a l’autoorganització i per repensar un nou món. La vida diària a la plaça es convertia en una quotidianitat que s’anava construint col·lectivament. Un “nosaltres” que s’havia reunit a les places parlava de somnis, d’utopia, d’anar a poc a poc per arribar molt lluny. L’acció del moviment semblava deixar clar que la despossessió perpetrada havia estat de recursos, però no de vida.

I amb la pràctica, amb grans assemblees quan queia la tarda, amb el treball per comissions, amb cassolades, xerrades, piulets i debats a les xarxes, i amb una constant ocupació de l’espai públic, allò que passava a la plaça tenia la capacitat d’anar prefigurant aspectes d’un nou món que eren desitjables, però que costaven de descriure amb paraules. La protesta era quelcom més que reivindicació: es convertia en un nou espai de configuració de realitat política que ben aviat s’estendria als barris, als centres de treball i a la quotidianitat.

Era ben clar, doncs, que tot plegat “no cabia a les seves urnes”. El 15-M reconceptualitzava el terme de democràcia i posava en evidència que governants i polítics havien quedat atrapats en mans del mercat.

Però, pel moviment, no es tractava únicament d’una qüestió de representació. Es tractava, més aviat, de donar la paraula a vides precaritzades i excloses que el discurs d’acompanyament de la gestió neoliberal s’havia dedicat a culpabilitzar, invisibilitzar i discriminar. Veus que havien estat silenciades, intercanviant juntes la paraula i acompanyades pel feminisme —que no es cansava de posar al centre del debat les cures—, convertien les sensacions de resignació, la culpabilitat, el fracàs, l’exclusió o el pes de l’estigma en apoderament col·lectiu i en solidaritat.

No era estrany, doncs, que a la plaça, enmig dels intercanvis de paraula, de cop esclatessin aplaudiments de reconeixement, ovacions i el clam emocionat d’“aquí comença la revolució”. La il·lusió, la politització d’una nova generació i la repolitització de generacions anteriors teixien un nou discurs que feia trontollar allò que es pretenia imposar com a hegemònic.

Ben aviat, i per fer front a la debilitat del discurs del poder, la salut pública es convertiria en argument per intentar desallotjar la plaça de Catalunya, i la indignació a les portes del Parlament, que volia mostrar el rebuig d’uns pressupostos que implicaven importants retallades en els nostres drets socials, es convertia en l’excusa perfecta per parlar d’un “setge” a les institucions democràtiques. Una criminalització amenaçadora va acabar fent que l’excepcionalitat penal s’imposés, fins al punt de portar vint persones a judici a l’Audiència Nacional. Malgrat els intents de repressió del moviment, un nou marc d’interpretació política permetia fer aflorar contrahegemonies antirepressives, si bé no van aconseguir arribar gaire lluny davant d’un Estat penal creixent. Tot i això, s’obria un debat social sobre drets i llibertats i, sobretot, es recordava que la protesta era indispensable perquè la democràcia fos real.

El juliol del 2011, amb el moviment ja estès a la majoria de barris de Barcelona, s’intentava aturar el desnonament d’una família al barri del Clot que no podia assumir l’augment del lloguer. Amb l’acció, el 15-M demostrava que les xarxes de suport mutu estaven en marxa, disposades a defensar el bé comú i a aturar la repressió. Aquell dia d’estiu, la imatge dels antiavalots entrant al pis pel balcó es contraposava a la de la resistència veïnal. El desnonament no s’aconseguia aturar, però un crit unànime —que sempre més em ressonarà— es va apropiar del carrer o, més ben dit, dels carrers de la nostra ciutat: “No esteu soles.”

El 15-M havia estat capaç de col·locar enfront de “la borsa, la vida”, i de fer evident que, enfront de l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Seguim-ne, doncs, el rastre.

Clara Camps

COMUNICAT SP DE CGT DE CATALUNYA: 1r de MAIG de 2017, PASSEM A L'OFENSIVA


Els darrers anys les nostres condicions de vida s’han deteriorat. No només durant l’anomenada crisi. El procés ja ve de lluny. Des de fa ben bé dues dècades la classe treballadora, que som la immensa majoria de la població, hem vist com la precarietat entrava per la porta de moltes cases, com han anat caient sense parar les prestacions a l’atur, com cada vegada és més senzill i més barat que ens acomiadin. També hem vist com s’especula i es fa negoci amb les nostres pensions, allargant l’edat de jubilació, el temps de treball i reduint-ne la quantia per tal que comprem plans d’estalvi privats

Igualment hem observat com s’han privatitzat molts serveis públics i s’ha disparat el preu de coses tant bàsiques com l’aigua i l’energia mentre grans empreses, en complicitat amb la classe política, fan l’agost cada mes. Acompanyant tot això hem patit la repressió, amb companys/es detingudes, tancades a la presó, multades i veient com s’aproven lleis i normatives que limiten cada vegada més les accions col·lectives.

Ja fa temps que DIEM PROU i que tant des de la CGT com des de molts moviments socials hem oposat resistències arreu. Als llocs de treball però també als carrers. Hem intentat evitar i frenar aquest autèntic assalt a les nostres vides, perquè qui ens erosiona les nostres condicions de treball ens empobreix directament la nostra vida.

Ara, no obstant, tenim el convenciment que CAL PASSAR A L'OFENSIVA. I avisem que NO ens limitarem a plantar cara, a restar quiets i quietes on ara estem. Ens proposem avançar. Ens posem en marxa per recuperar el terreny perdut i anar, encara, molt més enllà. Avisem: la CGT passem a l’ofensiva. I fem una crida a tots aquells moviments socials que també ho facin. Cadascú des del seu terreny, des del seu camp de batalla quotidià, amb els seus mitjans i els seus propis objectius. El temps de la queixa s’ha acabat i volem començar a albirar el temps de les conquestes.

Tenim clar que aquesta represa del moviment no passa per les institucions. L’experiència dels darrers anys i mesos ens mostra, de manera clara i crua, com les institucions són part del mateix estat que combatem, fins i tot si qui temporalment n’ocupa els seients són antigues companyes i companys de lluites socials. Aquesta ofensiva passa pel carrer, recuperant espais i iniciatives. Defensant les organitzacions de venedors/es ambulants, noves associacions com els anomenats “sindicats de barri”, organitzacions ecologistes, antirrepressives, centres socials okupats, obres socials de la PAH, espais de lluita antipatriarcal i un llarg etcètera. Però l’ofensiva també passa pels centres de treball. Nosaltres, la CGT, l’estem promovent. Cada vegada més vagues ja no són només de resistència, sinó que es marquen com a objectius recuperar drets i condicions de treball.

El conflicte de classes, el conflicte entre explotadors i explotats, existeix. Cada dia i arreu. Nosaltres, simplement, busquem fer-lo visible. Que aflori i, quan surt a la llum, el fem servir per avançar en els nostres objectius que miren cap a la revolució social. Els darrers mesos les expressions d’aquest conflicte en el món del treball han augmentat. D’exemples en tenim per tot el territori i a diferents sectors. Avisem, no obstant, que tot just és el principi. Ens posem a caminar, passem a l’ofensiva.

18 d’abril de 2017

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya

XERRADA: MÚSICA I ANARQUIA, a càrrec de Jordi Martí Font



Aquest dijous dia 20 d'abril, al local de la CGT de Tarragona, a la Pl. Imperial Tarraco 1, hi haurà la tercera sessió del curs Art i Llibertat. Les estètiques de l'anarquisme

La xerrada anirà a càrrec de Jordi Martí Font i tractarà de com la música també és una eina que ens vincula i acompanya en les lluites per un món on la llibertat de les persones va davant de la llibertat del capital...

Us hi esperem a totes


Deixa de ser una illa
CGT ENSENYAMENT Tarragona

17 d'abril de 2017

3/4/17

XERRADA: EL SOMNI D'UN CINEMA REVOLUCIONARI, a càrrec de la Pau Martínez



Arriba la segona sessió del curs Art i Llibertat. Les estètiques de l'anarquisme. 
La durà a terme la Pau Martínez i tractarà de la filmografia llibertària dels anys de la Segona República a Catalunya



EL SOMNI D’UN CINEMA LLIBERTARI
Pau Martínez, 6 abril 2017

En aquest seminari farem un visió panoràmica de la filmografia llibertària que es va produir durant els anys de la Segona República a Catalunya. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el moviment llibertari va tenir la reacció més matinera en relació al cinema doncs l’impuls revolucionari va permetre la incautació de gairebé la totalitat de les sales d’espectacles de la ciutat comtal. A continuació es van fer amb el control de l’aparell de producció cinematogràfica a mans del Sindicato Único de Espectáculos Públicos (SUEP), de majoria cenetista. Aquesta situació va permetre la col·lectivització del sistema de producció amb la creació d’un Comitè l’octubre de 1936. Aquest Comitè va posar en marxa un ambiciós programa amb la intenció de representar una cultura obrera pròpia i propagar el seu ideari humanista i social. De manera que es van fer pel·lícules molt heterogènies en un intent d’abastar els diversos gèneres cinematogràfics com documentals, reportatges de guerra, llargmetratges i curtmetratges de ficció.

Veurem els diversos relats que construeixen les pel·lícules en el seu afany propagandístic, des de el més encès fervor revolucionari fins a la moderació del discurs com a conseqüència de la pèrdua de poder polític.

Es tracta d’un moment històric excepcional que va permetre engegar projectes de cinema que s’havien covat durant una dècada, entre d’altres pel periodista de la FAI, Mateo Santos. Ell és un dels protagonistes en elaborar el somni d’un cinema llibertari i donar-li cos teòric a través de nombrosos articles. Oferim un breu tast de la seva ploma per a qui vulgui aprofundir.

BIBLIOGRAFIA
BORAU, José Luis (1995), Diccionario del cine español, Alianza Editorial, Madrid.

BRAGULAT MAJORAL, Anna Mª (1992), “Mateo Santos i la generació de Popular Film”, Cinematògraf, 2ª època, nº 1, p.123-130, Barcelona.

CLAVER ESTEBAN, José Mª (1977), El cine en Aragón durante la Guerra Civil, Ayuntamiento de Zaragoza.

DEL AMO GARCÍA, Alfonso (ed.) [con la col. de Mª Luisa Ibáñez] (1996), Catálogo general del cine de la Guerra Civil, Cátedra, Filmoteca Española, Madrid.

FOGUET I BORAU, Francesc (1999), El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939), Institut del Teatre, Abadía de Montserrat, Barcelona.
---------- (2002), Las juventudes libertarias y el teatro revolucionario, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid.
---------- (2005), Teatre, guerra i revolució. Barcelona 1936-1939, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

FONTANILLAS, Antonia (2005), “Cine y anarquismo. Breves perfiles de críticos y realizadores de cine”, Rojo y Negro.

LITVAK, Lilly (2001), Musa libertaria. Arte, literatura y vida cultural del anarquismo español (1880-1913), [1981], Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid.
---------- (1998) La mirada roja. Estética y arte del anarquismo español (1880-1913), Ediciones del Serbal, Barcelona.

MARTÍNEZ MUÑOZ, Pau (2015), Mateo Santos. Cine y anarquismo. República, guerra y exilio mexicano, València. ISBN: 978-84-608-2042-0. DL:B-22456-2015.
---------- (2015), “Contra l’oblit llibertari”, dins de Memòria històrica i cine documental, Col·lecció Film-Història nº 18. ISBN: 978-84-475-4246-8.
---------- (2011), “Louis Frank, una insólita pasión cinematográfica”, dins de PÉREZ PERUCHA, J. & RUBIO, A. (Eds.), Aurora y melancolia. El cine español durante la II República, pp. 92-102, Vía Láctea Editorial, Perillo, La Coruña. ISBN: 978-84-89444-99-7.
---------- (2010), “¡Nosotros somos así! El cine como arma de propaganda durante la Guerra Civil”, dins de BARRIO ALONSO, A.; HOYOS PUENTE, J.; SAAVEDRA, R. (Eds.), Nuevos horizontes del pasado. Culturas políticas, identidades y formas de representación, Publican, Universidad de Cantabria, Santander. ISBN: 978-84-8102-607-8.
---------- (2009), “Los documentales anarquistas durante la Guerra Civil”, dins de CASTRO DE PAZ, J.L i D.(Dir./Coord.), Cine y Guerra Civil. Nuevos hallazgos. Aproximaciones analíticas e historiográficas, pp. 43-72. Universidad de La Coruña. ISBN: 978-84-9749-360-4.
---------- (2008), La cinematografia anarquista en Barcelona durante la Guerra Civil (1936-1939). ISBN: 978-84-692-0963-9. Dipòsit Legal: B.54972-2008. [http//www.tdx.cat/TDX-1205108-142757].
---------- (2004), & MONTIEL, Alejandro "Bajo el signo libertario. Testimonios fílmicos tempranos de la Revolución española", en El documental, carcoma de la ficción, Vol. I, pp.113-122, Filmoteca de Andalucía, Córdoba. DL: CO-270-2004.

MINGUET BATLLORI, Joan (1995), “Mateo Santos” pp. 800-801 en Diccionario del cine español, José Luis Borau. Alianza Editorial, Madrid.
---------- (2000), “Mateo Santos, un personaje singular”, La Madriguera del Topo 32, El Viejo Topo nº 145, pp. 56-57, Barcelona.

MINGUET, Joan; PÉREZ PERUCHA, Julio (Eds.) (1994), El paso del mudo al sonoro en el cine español, Actas del IV Congreso de la Asociación Española de Historiadores del Cine.

MONTIEL MUES, Alejandro Alejandro (2000a), “Cine anarquista durante la revolución española” pp. 51-66, La Madriguera del Topo 32, El Viejo Topo nº 145, Barcelona.
---------- (2000b) (coord.), “Vindicación de Mateo Santos” pp. 58-61, La Madriguera del Topo 32, El Viejo Topo nº 145, Barcelona.

PEDRET OTERO, Gerard
(2004), La recepció del fenòmen cinematogràfic en l’anarcosindicalisme català, Tesina inédita, Universitat de Barcelona.

PÉREZ PERUCHA, J.; SALA, R.; ÁLVAREZ, R. (ed.) (1979), El cinema del Gobierno Republicano entre 1936 y 1939. I Ciclo, 21 Certamen Internacional de Cine Documental, Bilbao.
---------- (1980), El cinema de las organizaciones populares republicanas entre 1936 y 1939 II: la CNT. II Ciclo, 22 Certamen Internacional de Cine Documental, Bilbao.
---------- (1997), Antología crítica del cine español, 1906-1995, Cátedra Filmoteca Española, Madrid.

PORTON, Richard (2001), Cine y anarquismo, Gedisa, Barcelona.

ROMANGUERA I RAMIÓ, Joaquim (dir.) (2005), Diccionari del cinema a Catalunya, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

SALA NOGUER, Ramón (1978), “La Guerra Civil, el cine y la izquierda”, El Viejo Topo nº 25, pp.60-61, Barcelona.
---------- (1993), El cine en la España republicana durante la Guerra Civil, Mensajero, Bilbao.
---------- (2000), “Revolución y cruzada. El cine durante la Guerra Civil”, Nickel Odeón nº 19, pp. 18-35, Madrid.

TAVERA, Susanna (1995), “Revolucionarios, publicistas y bohemios: los periodistas anarquistas (1918-1936) en El anarquismo español y sus tradiciones culturales, HOFFMANN, B. et al. (eds.), Frankfurt-Madrid, Vervuert Iberoamericana, pp.237-242, Madrid.

FILMOGRAFIA
-Cinema en temps de guerra, Bartomeu Vilà (2015), DVD.

-El Cine Libertario. Cuando las peliculas Hacen historia, https://www.youtube.com/watch?v=nPC_z-FDpMs

Algunes de les produccions que visualitzarem al seminari
REPORTAJE DEL MOVIMIENTO REVOLUCIONARIO [Número 698 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 790-791. Duración: 22’’] Barcelona 1936. Producción: Oficina de Información y Propaganda CNT-FAI. Dirección y comentario: Mateo Santos.

AGUILUCHOS DE LA FAI POR TIERRAS DE ARAGÓN. Reportaje nº 2 [Número 11 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 126. Duración: 7’16’’] Barcelona 1936. Producción: Asociación Internacional de Trabajadores, Sindicato Único de Espectáculos Públicos, AIT-SUEP-CNT-FAI. Fotografía: Adrién Porchet, Pablo Wescheuk. Comentario: Jacinto Toryho.

BAJO EL SIGNO LIBERTARIO [Número 64 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 150. Duración: 15’35’’] Barcelona 1936: Producción: SUEP para CNT-FAI. Dirección y Guión: Les.

BARCELONA TRABAJA PARA EL FRENTE [Número 74 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil, Del Amo / Ibáñez, 1996: 115. Duración: 19’14’’] Barcelona 1936. Producción: Comité Central de Abastos. Dirección y comentarios: Mateos Santos.

EL ÚLTIMO MINUTO [Número 833 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 858-859. Duración: 6’51’’] Barcelona 1936. Producción: SUEP-CNT-FAI. Dirección y argumento: Ferrán Bosch.

LA ÚLTIMA [Número 832 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 858. Duración: 15’’] Barcelona 1936. Producción: SIE Films. Dirección: Pedro Puche.

¡NOSOTROS SOMOS ASÍ! [Número 584 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 649. Duración: 30’40’’] Barcelona, julio 1937. Producción: SIE Films. Dirección, argumento y guión: Valentín R. González.

BARRIOS BAJOS [Número 78 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996:157-158. Duración: 94’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Pedro Puche.

AURORA DE ESPERANZA [Número 57 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo/Ibáñez, 1996: 146-147] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Antonio Sau.

EL GENERAL POZAS VISITA EL FRENTE DE ARAGÓN [Número 368 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 502-503. Duración: 4’24’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films.

EN LA BRECHA [Número 271 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 308-309, duración: 17’30’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Realizador: Ramón Quadreny. Argumento: Ramón Oliveres y Carlos Martínez Baena.

LA SILLA VACÍA. Documental de la circunscripción Sur-Ebro [Número 741 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 813. Duración: 17’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Realización: Valentín R. González.

Y TÚ... ¿QUÉ HACES? [Número 884 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 904-905. Duración: 30’8’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Ricardo Baños.

EL FRENTE Y LA RETAGUARDIA [Número 355 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 456. Duración: 22’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Joaquín Giner. Argumento y guión: Ramón Oliveres y Carlos Martínez Baena.

ENLLAÇ A ALTRES REFERÈNCIES
 




Deixa de ser una illa-CGT Ensenyament
3 d'abril de 2017