4/6/17

RECULL D'INFORMACIÓ SOBRE EL PROCÉS REPRESSIU CONTRA ELS #27delaUAB?

 
                          Els estudiants tancats al rectorat de la UAB. Foto: Jordi Borràs/Nació Digital

En aquesta entrada fem una crònica i recull d'informació de l'ocupació del rectorat de l'UAB que va començar el 17 d'abril de 2013 i va acabar un mes més tard, el 17 de maig. 

CONTEXT DE L'OCUPACIÓ
 
L'ocupació del rectorat de la UAB la van dur a terme estudiants de l'Autònoma amb el suport de moviments socials i seccions sindicals vinculades a la lluita per la defensa de la universitat pública per exigir la reducció de  les taxes universitàries, que havien patit un increment del 66%, per aturar l'acomiadament de professorat i per exigir l'aplicació de mocions aprovades pel claustre de la Universitat Autònoma de Barcelona.
En definitiva, una lluita basada en la necessitat de preservar el dret de tothom accedir a l'educació i, en aquest cas, a la universitat.
Una lluita perquè la universitat no sigui un espai només reservat a aquella gent privilegiada que es pot permetre el seu cost. 
Una lluita perquè la universitat continuï sent pública i no estigui al servei dels beneficis dels inversors en educació.

Criminalització de l'ocupació...
Tres anys després d'aquesta protesta, a l'estiu del  2016, 27 persones, entre elles 25 estudiants i ex-estudiants, un membre del PAS, i l'Ermengol Gassiot, professor de la UAB i secretari general de CGT Ensenyament Catalunya, reben les peticions de pena per part de fiscalia que es tradueixen en d'11 anys i 5 mesos a 14 anys de presó i 380000€ de multa per delictes de coaccions i desordre públic. La petició del fiscal  s'ha basat en la denúncia iniciament de Silvia Carrasco, militant d'ICV, que en aquell moment exercia de Vicerrectora d'Estudiants. El seu advocat és
 "amparándose en el marco de la representación de estudiantes de la UAB, en ejecución de un plan preconcebido, amparándose en el legítimo derecho a la protest estudiantil, desarrollaron una secuencia de comportamiento criminal ejecutado en varias fases sucesivas, previamente planificadas, con el objetivo de: paralizar progresivamente la gestión de los órganos de gobierno de la UAB, restringir o impedir el derecho de acceso al lugar de trabajo del personal laboral (...), así como causar todos los desperfectos posibles dentro de las instalaciones" 
i més tard, al 2015, també entra el rectorat de la UAB es presenta com a acusació particular. 

Aquest mes de maig de 2017,  des del jutjat d'instrucció núm. 3 de Cerdanyola s'emet l'auto d'obertura de judici oral i el jutge Claudio Alejandro Montero Fernández imposa una fiança de 511.835,05 euros a les processades...

PER QUÈ ES CRIMINALITZA AQUESTA OCUPACIÓ?
 
Des que les encausades van rebre la petició de fiscalia, tant des de CGT com des de la Plataforma Som 27 i més s'han realitzat molts actes als Països Catalans i a l'estat espanyol per explicar arreu quines són les veritables causes de la criminalització d'aquesta protesta, que tothom coincideix que sempre es va mantenir de forma pacífica i si més no, no va anar més enllà que moltes d'altres que s'havien donat prèviament.

S'han fet xerrades, s'han aprovat mocions, s'han fet manifestacions, s'han escrit articles... I totes les accions han tingut una reacció comuna per part de les persones assistents: perplexitat i incredulitat davant del cas i de la seva judicialització.
 
A Reus, el 25 d'octubre vam organitzar una de les xerrades. Us animem a escoltar la gravació, on les intervencions de l'Ermengol i de la Cèlia posen llum a les causes que fan desencadenar aquest procés político-judicial completament desproporcionat que respon a finalitats molt clares: protegir els inversors universitaris i criminalitzar el dret a protesta a l'empara de la llei mordaça.
Ho hem de tenir molt clar, ens hi juguem molt, aquest cas representa UN ATAC POLÍTIC A L'EXERCICI DE LA REIVINDICACIÓ DE LES LLIBERTATS.
 
 


PUBLICACIONS RELACIONADES

1. Manifest #Som27iMÉS
http://deixadeserunailla.blogspot.com.es/2016/09/manifest-per-la-despenalitzacio-de-la.html

Notícies relacionades amb la petició de fiscalia
2.Petició fiscal d’11 anys de presó al secretari general de la CGT, 25 estudiants i un PAS de la UAB (Tomeu Ferrer)
http://diaritreball.cat/peticio-fiscal-d11-anys-i-5-mesos-de-preso-al-secretari-general-de-la-cgt-25-estudiats-i-un-pas-de-la-uab/ 

3. Entrevista a Ermengol Gassiot a Contexto (per Guillem Martínez)
Desde 1966 una universidad no había denunciado a sus profesores

http://ctxt.es/es/20160706/Politica/7096/Universidad-ley-mordaza-PP-ermengon-gassiot-cgt.htm%23.WTFcj7w0RIY.twitter
 

4. El fiscal no és (l’únic) problema (article d'Ermengol Gassiot)

Notícies relacionades amb l'obertura judici oral

5. Medio millón de euros de fianza para los 27 okupas que denunciaron los chiringuitos universitarios

6. Un jutge ordena embargar més de mig milió d'euros a les 27 imputades de la UAB


7. Entrevista als matins de Catalunya Ràdio a Laura Gené i Ermengol Gassiot (encausades cas UAB)
El dimarts passat la periodista Mònica Terribas va entrevistar dues de les encausades per l'ocupació de la UAB. l'Ermengol va fer pública la seva intenció de donar una resposta política a un judici polític, fet que implica que no  es personarà al jutjat per voluntat pròpia sota cap circumstància, tot afrontant les conseqüències que es derivin de la seva decisió.

Àudio de l'entrevista:

Opinió/Comunicats

8. Repressió i incomunicació (article d'Ermengol Gassiot)
La repressió busca, també, condemnar-nos a la incomunicació. Treure’ns la veu encara que seguim parlant 
 https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/05/15/repressio-i-incomunicacio/

9.Desobeïm el procés polític del cas "27 i més" (Comunicat de l'SP de la CGT de Catalunya)


DAVANT LA REPRESSIÓ, ORGANITZACIÓ!

DAVANT UN SISTEMA OPRESSOR, DESOBEDIÈNCIA I SUPORT MUTU!



Deixem de ser una illa
Secció Sindical de CGT Ensenyament-Tarragona
4 de juny, 2017



  



ACOMPANYAREM L'ERMENGOL GASSIOT I ELS #27delaUAB EN LA DESOBEDIÈNCIA





Des de la secció sindical d'Ensenyament a Tarragona "Deixem de ser una illa" donem ple suport a la decisió del company Ermengol i secretari general de CGT Catalunya de respondre amb DESOBEDIÈNCIA als requeriments judicials dels #27delaUAB. 
En un cas repressiu, som víctimes d'un abús de poder. I hem d'intentar deixar de ser-ho per passar lluitadors/es, plantant cara

 Tenim molt clar que la nostra és una lluita justa i necessària, per la llibertat i els drets civils
Ermengol  Gassiot

Per tant, subscrivim completament el comunicat de l'SP de la CGT de Catalunya i manifestem que estarem al costat de l'Ermengol, dels #27delaUAB i de tot el procés per fer front a aquest procés polític de criminalització de la protesta i de l'acció sindical.

 
Comunicat de l’SP de la CGT de Catalunya
DESOBEÏM EL PROCÉS POLÍTIC DEL CAS "27 I MÉS" 



Recentment el jutjat de Cerdanyola del Vallès que instrueix el cas per la tancada d’estudiants al rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) de l’any 2013 (el cas conegut com a "27 i més") ha dictat una interlocutòria on es disposa l’obertura del judici oral i es fixa una fiança absolutament desproporcionada, de 511.835,05 EUR per a assegurar les responsabilitats civils. 27 persones encausades arran d’aquella protesta universitària estan a l’espera de peticions penals d’entre 11 i 14 anys de presó, segons el cas, i prohibició d’accés a la UAB durant 5 anys. Entre elles hi ha el nostre Secretari General, el company Ermengol Gassiot. La fiança abans esmentada, com tothom pot suposar, no serà abonada pels 27 afectats i afectades, la qual cosa probablement comportarà processos d’embargament de nòmines i béns.

Durant els propers dies o setmanes les 27 persones seran emplaçades a personar-se en dependències judicials per a fer-los entrega d’una còpia dels escrits d’acusació, a fi que en el termini de 3 dies compareguin amb advocat i procurador, i siguin requerits per a dipositar la fiança.
Aquest Secretariat Permanent considera que tot aquest procés no és sinó un muntatge motivat en una revenja política per part de l’anterior rectorat ultraliberal de la UAB, orientat a escarmentar per la via penal el moviment estudiantil i el sindicalisme que li plantava cara en defensa de la universitat pública. L’actuació d’aquell rectorat, i el relat conspiranoïc construït pels advocats que va contractar a tal efecte, ha estat aprofitada per la Fiscalia, òrgan polític de l’Estat espanyol, per a iniciar un esperpèntic procediment judicial que suposa el pitjor cas de repressió política a una universitat des de l’època del franquisme.
Davant d’aquesta situació, el nostre company Ermengol Gassiot ha decidit que no participarà en la farsa i que no es personarà al jutjat per voluntat pròpia sota cap circumstància, tot afrontant les conseqüències que es derivin de la seva decisió.
Aquest Secretariat Permanent comparteix plenament l’anàlisi que sosté la decisió presa pel nostre company Ermengol, i hi donem suport. Entenem que davant d’un atac de caràcter polític (instrumentat en forma de procés judicial) contra les llibertats i els drets civils és legítim practicar la desobediència i la solidaritat per a impugnar públicament la totalitat d’aquest muntatge repressiu. Considerem que en el moment present ens estem jugant bona part del missatge que es transmetrà a les lluites socials que vindran en el futur sobre la resposta que cal donar davant la repressió político-judicial. Ens juguem molt, i les estratègies punitives mitjançant les quals es vol paralitzar i escarmentar qualsevol mena de resistència sindical, estudiantil o social han de ser aturades. En el cas concret de l’Ermengol, el present muntatge està orientat a reprimir l’exercici de l’acció sindical de la CGT a la UAB en defensa dels drets de les treballadores i de la universitat pública i, més enllà d’aquesta, el considerem un atac al conjunt de la nostra organització.
Volem deixar clar que, en la mesura en què això depengui de nosaltres, cap de les 27 persones encausades està ni estarà mai sola. Fem una crida a totes les Federacions i Sindicats de la CGT de Catalunya, al conjunt de la nostra militància, moviments socials i persones solidàries a preparar la resposta col·lectiva i organitzada que aquests fets es mereixen. La CGT de Catalunya no quedarà a l’expectativa, ni restarà amb els braços creuats. Ens reservem el dret, com a organització, a actuar quan i com ho considerem oportú, tenint en compte la gravetat del cas.


DAVANT LA REPRESSIÓ POLÍTICA, DESOBEÏM! SI ENS TOQUEN A 27 ENS TOQUEN A TOTES!

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya 
2 de juny del 2017


#7J, CONCENTRACIÓ CONTRA L'ATAC A LA CONTRACTACIÓ DE PERSONAL INTERÍ


El govern central ha obert un nou front d'atac contra la classe treballadora. Cal, una vegada gens que ens organitzem i treballem juntes per aturar-ho.

El 7 de juny, cal ser davant la Delegació del Govern a les 18h, de motius en sobren






El govern del PP vol  accelerar la destrucció de llocs de treball al Sector Públic amb les mesures que ha inclòs al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat. No prou content amb la supressió de molts llocs de treball un cop els seus titulars es van jubilant, aquestes mesures  provocaran a mig termini la destrucció de més llocs de treball que fins ara serien ocupats amb personal interí i un procés de regularització que  no arribarà a donar una oportunitat a la totalitat dels interins actuals, gran part d’ells amb més de sis anys d’antiguitat per la manca d’oferta pública.

Això ho fa amb la limitació de l’oferta pública d’ocupació per sota de les necessitats de reposició, la  retallada de les places estructurals ocupades per personal interí que poden ser convocades amb oferta pública, la  prohibició d’incorporar personal extern afectat per processos d’internalització de la gestió (com per exemple la municipalització de la gestió de l’aigua o de la neteja), la  prohibició del nomenament de personal interí o temporal en places estructurals pendents de convocatòria, la limitació complementària al màxim de 8% de places interines sense garantir la consolidació de totes les existents des de fa ja anys , etc.

També ataca als drets de tots els treballadors públics en general, deixant novament en suspens parts fonamentals dels seus drets de negociació i malmetent altres drets dels treballadors quan omet la previsió pressupostària per fer front a les reclamacions d’indemnització per acomiadament del personal temporal o interí, dret sòlidament establert ja per la jurisprudència.

Tot això és a més un abús de poder destruint l’autonomia de gestió de la resta d’administracions, autonòmiques i locals, pel que fa a la tria del seu model de gestió en un moment en el qual la ciutadania està reclamant amb força la gestió directa dels serveis públics.

El govern del PP vol  ACCELERAR LA DESTRUCCIÓ DE LLOCS DE TREBALL AL SECTOR PÚBLIC amb les mesures que ha inclòs al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat. No prou content amb la supressió de molts llocs de treball un cop els seus titulars es van jubilant, aquestes mesures provocaran a mig termini la destrucció de més llocs de treball que fins ara serien ocupats amb personal interí i un procés de regularització que  no arribarà a donar una oportunitat a la totalitat dels interins actuals, gran part d’ells amb més de sis anys d’antiguitat per la manca d’oferta pública.

Això ho fa amb la limitació de l’oferta pública d’ocupació per sota de les necessitats de reposició, la  retallada de les places estructurals ocupades per personal interí que poden ser convocades amb oferta pública, la  prohibició d’incorporar personal extern afectat per processos d’internalització de la gestió (com per exemple la municipalització de la gestió de l’aigua o de la neteja), la  prohibició del nomenament de personal interí o temporal en places estructurals pendents de convocatòria, la limitació complementària al màxim de 8% de places interines sense garantir la consolidació de totes les existents des de fa ja anys, etc.

També ataca als drets de tots els treballadors públics en general, deixant novament en suspens parts fonamentals dels seus drets de negociació i malmetent altres drets dels treballadors quan
omet la previsió pressupostària per fer front a les reclamacions d’indemnització per acomiadament del personal temporal o interí, dret sòlidament establert ja per la jurisprudència.

Tot això és a més un abús de poder destruint l’autonomia de gestió de la resta d’administracions, autonòmiques i locals, pel que fa a la tria del seu model de gestió en un moment en el qual la ciutadania està reclamant amb força la gestió directa dels serveis públics.



DEFENSEM ELS NOSTRES DRETS COM A TREBALLADORES!

CGT Ensenyament
Federació Sanitat CGT Catalunya
Secció Sindical CGT Ajuntament de Barcelona

18/4/17

ARTICLE: 2011, El moviment 15M, de Clara Camps



"El 15-M havia estat capaç de col·locar enfront de “la borsa, la vida”, i de fer evident que, enfront de l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Seguim-ne, doncs, el rastre"


Us fem arribar l'article que la Clara Camps ha publicat a  https://lluitescompartides.cat/lluites/lluites-2010-actualitat/15m/ , una reflexió del 15M, amb la perspectiva necessària per comprendre que val la pena tornar a agafar impuls 
 

Davant “la borsa, la vida”, davant l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Ocupacions al centre de Barcelona, com la de l’antiga seu del Banc Banesto, el 25 de setembre de 2010, i l’ocupació del Palau del Cinema, batejat com a Casa de la Vaga, el 22 de gener de 2011, eren els primers altaveus d’unes vides precàries silenciades per un capitalisme financer que les havia deixat hipotecades.

Però el poder polític no es cansava de repetir que la profunda crisi econòmica en què ens trobàvem era perquè nosaltres, les de peu, havíem “estirat més el braç que la màniga”: havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ara tocava retallar. Mentre que als despatxos dels hospitals es feien mans i mànigues per ajustar els pressupostos, el malestar, encapçalat per les “bates blanques”, es feia visible amb manifestacions, talls de trànsit i concentracions gairebé diàries. “Artur Mas, a quina mútua vas?” o “Boi dimissió” eren els lemes més clamats. Efervescència als carrers durant els mesos d’abril i maig del 2011 per no perdre llits als hospitals, llocs de treball, serveis d’urgències i un llarg etcètera. Els carrers de Barcelona es manifestaven pel dret a la vida.

A mitjan maig, la mobilització agafava una volada inesperada. Indignades, ocupàvem les places. Espais de debat i d’intercanvis que s’havien anat coent durant anys i que recollien tota una tradició “movimentística” a la ciutat, més nous espais com “Democràcia real ja”, expressaven que les condicions d’existència reals ja no podien amagar la despossessió de recursos perpetrada durant anys.

El 15-M explicava aquest sorgiment pel sentit comú, i deia que fugia dels marges tradicionals d’esquerra i dreta. D’aquesta manera, superava per l’esquerra allò que en podem dir “esquerra institucionalitzada”, i agafava per sorpresa moviments socials i col·lectius que ja feia temps que havien detectat que l’esquerra havia renunciat a ser-ho.
El moviment feia constar, doncs, que “ningú no ens representa”, i s’obria tot un nou espai per a l’autoorganització i per repensar un nou món. La vida diària a la plaça es convertia en una quotidianitat que s’anava construint col·lectivament. Un “nosaltres” que s’havia reunit a les places parlava de somnis, d’utopia, d’anar a poc a poc per arribar molt lluny. L’acció del moviment semblava deixar clar que la despossessió perpetrada havia estat de recursos, però no de vida.

I amb la pràctica, amb grans assemblees quan queia la tarda, amb el treball per comissions, amb cassolades, xerrades, piulets i debats a les xarxes, i amb una constant ocupació de l’espai públic, allò que passava a la plaça tenia la capacitat d’anar prefigurant aspectes d’un nou món que eren desitjables, però que costaven de descriure amb paraules. La protesta era quelcom més que reivindicació: es convertia en un nou espai de configuració de realitat política que ben aviat s’estendria als barris, als centres de treball i a la quotidianitat.

Era ben clar, doncs, que tot plegat “no cabia a les seves urnes”. El 15-M reconceptualitzava el terme de democràcia i posava en evidència que governants i polítics havien quedat atrapats en mans del mercat.

Però, pel moviment, no es tractava únicament d’una qüestió de representació. Es tractava, més aviat, de donar la paraula a vides precaritzades i excloses que el discurs d’acompanyament de la gestió neoliberal s’havia dedicat a culpabilitzar, invisibilitzar i discriminar. Veus que havien estat silenciades, intercanviant juntes la paraula i acompanyades pel feminisme —que no es cansava de posar al centre del debat les cures—, convertien les sensacions de resignació, la culpabilitat, el fracàs, l’exclusió o el pes de l’estigma en apoderament col·lectiu i en solidaritat.

No era estrany, doncs, que a la plaça, enmig dels intercanvis de paraula, de cop esclatessin aplaudiments de reconeixement, ovacions i el clam emocionat d’“aquí comença la revolució”. La il·lusió, la politització d’una nova generació i la repolitització de generacions anteriors teixien un nou discurs que feia trontollar allò que es pretenia imposar com a hegemònic.

Ben aviat, i per fer front a la debilitat del discurs del poder, la salut pública es convertiria en argument per intentar desallotjar la plaça de Catalunya, i la indignació a les portes del Parlament, que volia mostrar el rebuig d’uns pressupostos que implicaven importants retallades en els nostres drets socials, es convertia en l’excusa perfecta per parlar d’un “setge” a les institucions democràtiques. Una criminalització amenaçadora va acabar fent que l’excepcionalitat penal s’imposés, fins al punt de portar vint persones a judici a l’Audiència Nacional. Malgrat els intents de repressió del moviment, un nou marc d’interpretació política permetia fer aflorar contrahegemonies antirepressives, si bé no van aconseguir arribar gaire lluny davant d’un Estat penal creixent. Tot i això, s’obria un debat social sobre drets i llibertats i, sobretot, es recordava que la protesta era indispensable perquè la democràcia fos real.

El juliol del 2011, amb el moviment ja estès a la majoria de barris de Barcelona, s’intentava aturar el desnonament d’una família al barri del Clot que no podia assumir l’augment del lloguer. Amb l’acció, el 15-M demostrava que les xarxes de suport mutu estaven en marxa, disposades a defensar el bé comú i a aturar la repressió. Aquell dia d’estiu, la imatge dels antiavalots entrant al pis pel balcó es contraposava a la de la resistència veïnal. El desnonament no s’aconseguia aturar, però un crit unànime —que sempre més em ressonarà— es va apropiar del carrer o, més ben dit, dels carrers de la nostra ciutat: “No esteu soles.”

El 15-M havia estat capaç de col·locar enfront de “la borsa, la vida”, i de fer evident que, enfront de l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Seguim-ne, doncs, el rastre.

Clara Camps