24/3/19

NOTA DE PREMSA | Deixa de ser una illa CGT denuncia l'entrada de Mossos als centres educatius i ofereix espai a les cartelleres sindicals per als símbols perseguits

                                Llaç tapat a Falset, realitzat feia set anys pels alumnes de l'institut


Divendres 22 de març, diversos grups de Mossos d'Esquadra van entrar en centres escolars que normalment són col·legis electorals i altres que no ho són per tal de comprovar si hi havia simbologia de caràcter polític. Segons la Conselleria d'Interior seguien els acords de la Junta Electoral Central del dia anterior en què es demanava al conseller d'Interior, Miquel Buch, que donés instruccions als Mossos per retirar «dels edificis públics de l'administració de la Generalitat i de totes les entitats vinculades o dependents d'aquesta administració autonòmica» elements com «banderes estelades, llaços grocs o blancs amb ratlles vermelles» i també «fotografies de candidats o polítics, així com pancartes, cartells o qualsevol altre símbol partidista o que contingui imatges o expressions coincidents o similars». I els Mossos van actuar fent desaparèixer tot això, a més de llaços liles i senyeres en forma de llaç.
Des de Deixem de ser una Illa-CGT, rebutgem la intromissió d'aquest cos policial en les escoles i institut del nostre país, en la pràctica docent de mestres, professors i professores.
Fa molts anys que policies armats entren als nostres col·legis amb l'excusa de fer tallers diversos i continuem demanant que deixin d'entrar-hi armats, amb pistola i altres armes penjades del seu cos mentre fem «classe».
Però aquesta darrera ingerència que ara hem patit supera qualsevol acció passada. El darrer cop que la policia va fer una acció d'aquest tipus contra les instal·lacions escolars va ser l'1 d'octubre i tant aleshores com ara des de CGT rebutgem aquest tipus de pràctiques.
Arrancar, tapar, o esborrar símbols que les escoles i instituts han decidit penjar en les seves instal·lacions és negar la llibertat d'expressió i fer desaparèixer de forma absoluta l'autonomia dels centres. És per això que demanem tant a la Conselleria d'Interior com a la d'Ensenyament que tirin enrere aquest tipus d'actuacions contra l'escola d'aquest país i, si tenen les seves decisions intervingudes, pleguin i deixin clar en quin moment ens trobem.
Si les decisions d'intervenció, per part del conseller Buch, i de no fer res per part de Bargalló són la seva última paraula en aquest tema, aleshores no cal que esperem res més i, per dignitat, dimiteixin.
Des de CGT, davant d'aquest atac a la llibertat d'expressió, oferim els nostres espais en les cartelleres sindicals, obligatòries segons la Llei de llibertat sindical, per penjar-hi tot allò que sigui objecte de persecució i no negui les llibertat bàsiques individuals i col·lectives.


Deixa de ser una illa-CGT Ensenyament Tarragona
24 de març de 2019

7/3/19

ELECCIONS SINDICALS EDUCACIÓ] El 12 de març, si votes, VOTA CGT




Fa 4 anys que tenim representació sindical al Departament d'Educació, i fa molts més anys que estem treballant per la defensa de l'ensenyament públic i de les seves treballadores. 

Una lluita que duem a terme sense perdre'n de vista cap altra. Com  a docents coneixem el dolor que infligeix a les famílies i als alumnes més vulnerables la precarització salvatge de les condicions de vida de la classe treballadora, per això creiem que la lluita per abolir la precarietat i la vulneració del drets laborals és també la lluita perquè l'escola esdevingui un entorn on una educació de qualitat garanteixi a tothom una igual oportunitat per a desenvolupar les pròpies capacitats i talents.

Durant aquests 4 anys, hem materialitzat denúncies, mitjançant l'acció directa, la difusió de contingut per evidenciar les polítiques privatitzadores del Departament d'Educació  a través de projectes com l'Escola Nova 21. Hem orgnitzat vagues per revertir les retallades i hem demostrat que només la nostra mobilització ens farà guanyar els drets laborals que fa anys s'entesten a prendre'ns. Amb la denúncia que CGT vam tirar endavant  i vam guanyar contra l'Escola Viaró de l'Opus Dei, vam demostrar la permissivitat del departament cap al funcionament il·legal de les escoles segregadores que financem amb fons públics. 

El racisme institucional també ha estat un dels centres de la nostra lluita, demostrant com el Protocol de Detecció del Radicalisme Islàmic és  un document que només pot portar a fomentar l'exclusió de moltes de les nostres alumnes: 

La formació també ha estat una de les nostres prioritats, això sí, amb les paràmetres de l'autogestió i de la difusió de continguts que reivindiquen formes de pensament crític. Des de les 6 edicions de les jornades pedagògiques, fins als cursos , que ara ja estan reconeguts al com a formació del Departament d'Educació

Companys i companyes, mestres i professorat, per continuar amb aquesta tasca, necessitem el suport de totes:

EL 12 de març, SI VOTES, VOTA CGT







ARTICLE] Segrega i venceràs, de Cecilia Bayo


 Recollim un article imprescindible de la Cecília Bayo, publicat al Núvol https://www.nuvol.com/opinio/segrega-i-venceras/


Aquest episodi shakespearià va ser recuperat per Silvia Federeci a la seva obra fonamental del feminisme Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva (Virus Editorial, 2018) per tal d’explicar-nos com, al llarg dels segles xvii i xviii, davant el temor de les aliances fraternals entre oprimits, els governs d’arreu d’Occident van anar aixecant murs de contenció legislatius encaminats a establir i consolidar jerarquies socials —de raça, de gènere, de classe— que frustressin qualsevol possibilitat de barreja, empatia i aliances entre els col·lectius dominats. Divideix i venceràs va ser, en resum, el lema d’una política directament encaminada a tallar de soca-rel qualsevol bri d’aliança fraternal entre oprimits.
I ara que, després d’anys de denúncia, l’agenda política i mediàtica ha decidit posar sobre la taula la segregació escolar, ara que polítics d’esquerradreta, gurus i filantrops neoeducatius i síndics titella s’han omplert la boca de lluita retòrica contra la segregació, les idees de Federici ressonen ben fort en els nostres caps i assenyalen directament les dues eines institucionals més radicalment segregadores, més estructuralment jerarquitzadores, que apuntalen el nostre sistema educatiu: els concerts a les escoles privades i la lliure elecció de centre.
Els concerts a les escoles privades són el finançament amb diners públics de projectes educatius i ideològics privats fets a mida i, en essència, projectes excloents i elitistes que parteixen d’una barrera econòmica inicial per seleccionar i modelar l’alumnat i la comunitat que configurarà aquestes escoles. Que diners públics es destinin directament a projectes ideològics educatius privats amb aquests principis excloents és una autèntica salvatjada, però el que encara ho és més és la constel·lació de comunitats culturals privilegiades que generen, aïllades del món exterior, amb un alumnat que se submergeix en microuniversos esbiaixats que els oculta gran la diversitat i les profundes discriminacions de la nostra realitat social.
Per la seva part, la lliure elecció de centre és aquell suposat dret —inexistent a Finlàndia, per cert— que ens han inoculat a la medul·la i que ens permet a les famílies triar escola en funció dels diners que tenim, dels projectes pedagògics de les escoles, del tipus de gent que hi va i de tot aquell batibull de variables que contemplem quan hem de triar l’escola (pública o privada) dels nostres fills i filles. Amb la lliure elecció de centre, les famílies ens recloem en nosaltres mateixes, en el món que ja coneixem i en el món que volem projectar. I els governs aconsegueixen perversament que siguem nosaltres mateixes les que aixequem els murs de comunitats escolars endogàmiques, homogènies i tancades, tot provocant allò que els experts anomenen ‘clausura social’: petits guetos culturals, caracteritzats per l’aïllament, l’individualisme social i, en el cas de les escoles públiques, una perillosa apropiació de l’escola que apunta directament contra la cosa pública.
Des del punt de vista de la gent normal —de nosaltres, les que estem a baix, al mig o amunt—, els concerts educatius i la lliure elecció de centre són instruments per discriminar-nos o donar-nos privilegis, alguns amb la dissort de caure en el bàndol perdedor (escoles públiques infrafinançades, sense ampes fortes que tirin del carro, amb desequilibris socials esfereïdors…) i d’altres amb la sort de trobar-se en el bàndol privilegiat (escoles privades que reben diners públics a través dels concerts i de la desgravació a hisenda, comunitats de famílies benestants que ajuden les criatures en els estudis i la vida, ampes que copaguen tot i més…). Això és profundament injust, i ja està dit i ho tenim ben clar.  
Però des del punt de vista del poder, aquestes eines són molt més que això: són els murs de contenció que assenyalava Federici, són les fronteres dissenyades des de dalt per evitar la barreja, la barreja de classes socials, la barreja de races i cultures, la barreja de diversitats funcionals, la barreja del món divers i injust en què vivim, no fos cas que —com ha passat amb la fi de la segregació de gènere i la generalització de l’escola mixta—, descobríssim i humanitzéssim l’altre, comprenguéssim i empatitzéssim amb les seves fragilitats i discriminacions, i ens uníssim i organitzéssim per generar oportunitats per conviure de debò i transformar radicalment la realitat. Segrega i crearàs guetos culturals. Segrega i deshumanitzaràs l’altre. Segrega i venceràs. Aquest és el lema de Bargallós, Rigaus, Maragalls i companyia, dels lobbies eclesiàstics, de les fundacions de la nova innovació, dels grups financers i les seves obres socials, aquest és el lema, en definitiva, del poder.  

Inclou i vencerem totes

Fa uns anys les nostres institucions i els nostres governs van decidir dir-li al món que sí, que creien que nens i nenes són iguals i que l’escola mixta, la coeducació de gèneres, era l’únic model possible per als principis i valors de la nostra educació. Va ser un primer pas institucional —material i simbòlic— per acabar amb les segregacions i les discriminacions de gènere a l’escola. L’activista feminista i professora Mercè Otero ens recordavatanmateix, que “en una societat patriarcal l’escola mixta no és l’escola coeducativa,” i d’aquí va néixer el desplegament imprescindible de la pedagogia coeducadora de les dècades de 1970 i 1980, l’actual sorgiment de comissions de gènere a les escoles públiques i una conjuntura social que està sacsejant la mirada de gènere a tota l’educació.
Amb l’eix de classe les coses no han anat així. No només tenim una realitat social que es gira en contra de la coeducació de classes, orígens i diversitats, sinó que els nostres governs i les nostres institucions s’han posicionat al costat del poder per consolidar, a través dels concerts i la lliure elecció de centre, la segregació social. ¿I no haurien de dir-li al món que sí, que rics i pobres són iguals, que personades migrades i no migrades són iguals, i que l’escola interclassista i intercultural, la coeducació de classes i orígens, és l’únic model possible per als principis i valors de la nostra educació? Ja fa massa anys que toca fer el pas institucional —material i simbòlic— de suprimir els concerts a les escoles privades i la lliure elecció de centre. Front al lema del poder, volem uns governs i institucions que tractin tothom igual, que abracin des de l’escola pública la realitat heterogènia i diversa de la nostra societat i que, davant el segrega i venceràs, facin seu el nostra lema, el de la gent normal: inclou i vencerem totes.
Cecília Bayo
Assemblea Groga de Gràcia

ARTICLE] Educació, molles o pa sencer? Revertim el 20%



Continuen les retallades, i la pública en paga el plat fort. Aquestes frases podrien sintetitzar la presentació oficial del curs 2018-2019, que la setmana passada va dur a terme el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló.
L’acte es va centrar principalment en l’exposició de dades quantitatives pel que fa al nombre de professorat, de construcció i renovació de centres, així com de les línies educatives que es volen embastar a partir d’aquest setembre. L’optimisme i el to que s’acostuma a utilitzar en aquest tipus d’exposicions contrasta, però, amb les dades que s’evidencien quan les analitzem de forma més exhaustiva; demostren que no hem recuperat ni de bon tros la inversió en matèria d’educació d’abans del 2011 (que malgrat que era millor que l’actual ja estava per sota de la mitjana l’europea). Va ser a partir d’aquell moment quan els governs espanyol i català van començar a desinvertir en educació, sanitat i altres serveis públics, per fer-ne negoci.
Que el curs 2018-2019 comenci amb 690 professors més és una bona notícia. Ara bé, aquest anunci ens hauria de fer qüestionar si aquesta és la quantitat de docents que es necessita per atendre l’alumnat en termes d’equitat i qualitat. Malauradament, la radiografia dels últims anys confirma que continua sent insuficient. El curs 2010-2011, a Catalunya hi havia 1.255.293 alumnes i es comptava amb 72.980 docents. En canvi, el nombre d’alumnat que es preveu per al curs 2018-2019 és de 1.567.316 i el de docents de 71.865. És a dir, tot i que el curs s’enceta amb un augment de 311.935 alumnes en comparació amb el 2011, continuarem tenint 1.115 mestres i professors menys comparat amb el mateix any.
A més, no podem obviar que el cos docent del departament d’Ensenyament ha assumit, també durant les retallades, dues hores lectives més (actualment una) en el seu horari laboral. Aquest fet, que s’havia de revertir aquest curs a partir de l’acord signat per alguns sindicats d’ensenyament i que va comportar la desconvocatòria de la vaga del 9 de febrer del 2017, fa que el professorat actual assumeixi la feina de docents que l’administració evita contractar.
Catalunya és un dels llocs d’Europa en què l’ensenyament públic ha patit un percentatge de desinversió més gran, amb incidència en tots els aspectes que en són part: beques escolars, instal·lacions escolars, actualització de les xarxes telemàtiques als centres docents, reposició d’equipaments, menjadors escolars, formació del professorat, augment i creació de taxes de matriculació, etc. Les decisions polítiques no s’han limitat a precaritzar l’etapa infantil, primària i secundària, sinó que també han incidit en l’etapa de 0 a 3 anys, en l’FP i en la universitat, amb l’augment del 135% de les taxes universitàries.
Arribats en aquest punt, ens haurem de plantejar seriosament el camí per forçar els canvis: si ens mobilitzarem o ens acontentarem amb les millores aparents presentades pel Govern. La primera opció és, de fet, tal com demostra l’experiència, l’única efectiva. A parer meu, és insuficient qualsevol horitzó reivindicatiu que no vagi en la línia de revertir de manera immediata la retallada del 20% de la partida d’ensenyament públic que el Govern va aplicar en un sol any. Aquesta és la línia en què hauríem de treballar la comunitat educativa i, dins d’aquesta, el sindicalisme combatiu.


* Marta Minguella 
 Deixa de ser una illa - CGT Ensenyament Tarragona. Article publicat al diari Jornada.
https://www.diarijornada.coop/opinio/20180910/educacio-molles-pa-sencer-revertim-20


















http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article12926#.XIDWtGhKjIU

4/5/18

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE] (In)visibles. Les nostres anàlisis pedagògiques


Perquè ens cal parlar de pedagogia des d'una pedagogia crítica i feminista, el dijous dia 10 de maig no us podeu perdre la presentació el llibre  (In)visibles. Les nostres anàlisis pedagògiques, a càrrec de les seves autores i coordinadora.

                                                    A LES 19.30
                                    A L'ATENEU LLIBERTARI ALOMÀ
                                      C. Misser Sitges, 9- TARRAGONA
                        
Ressenya:
(In)visibles. Les nostres anàlisis pedagògiques, coordinat per Anna Muñoz Gil i amb pròleg dÀngels Martínez Bonafé és un recull d’articles de temàtica diversa però que tenen com a eix transversal que parlen sobre pedagogia, entesa des d’una perspectiva crítica i feminista. Les diverses anàlisis que es recullen pretenen donar eines a favor d’un canvi substancial en el sistema educatiu, apostant per la coeducació com una alternativa educativa enfront de les dinàmiques escolars impregnades per valors del sistema sexe-gènere.
 Els articles que es recullen en ‘(in)visibles’ són de Clara Martínez, Anna Gil-Mascarell, Daniel Martos, Sílvia Cortés, la pegolina Aina González, Belén Magdalena, María Pérez, Beatriu Casanova, Anna Muñoz, Diana Santana i Carla Aparici.

més informació a:

https://caliueditorialblog.wordpress.com/2017/06/02/invisibles/

ORGANITZA: Deixa de ser una illa- secció sindical de CGT Ensenyament a Tarragona


23/2/18

COMUNICAT] Contra la repressió, no defallirem! Al costat del Jordi, L'Ermen i la resta de persones que planten cara contra un sistema injust

NO és el Jordi, NO és l'Ermen, NO és el Gerard, NO és la Cèlia... SOM MILIONS


Des de Deixem de ser una illa manifestem tot el nostre suport al company Jordi Martí Font, membre de la nostra secció sindical, i a les altres persones que en bona part són afiliades a d’altres organitzacions sindicals i han estat denunciades o formen part de la causa per un delicte de desordres públics presumptament comès durant la seva participació a la vaga del dia 3 d’octubre passat, i citades a declarar davant el jutge el proper 5 d’abril.

No és la primera vegada que els cossos policials i el sistema judicial actuen en contra dels vaguistes. No ha deixat de créixer el nombre persones encausades, jutjades i en alguns casos empresonades per participar en les diferents vagues generals convocades els darrers anys. Considerem que aquesta nova actuació repressiva contra sindicalistes i activistes per exercir un dret fonamental, és un episodi més de la intensa campanya de persecució política que des de diferents poders de l’Estat es du a terme contra aquelles persones i organitzacions que mostren un compromís ferm en la lluita per la reivindicació i defensa dels drets laborals i socials de les classes treballadores.

No cal dir que aquest tipus d’actuacions responen a un doble propòsit, d’una banda persegueixen silenciar i neutralitzar, mitjançant la por, qualsevol resposta col·lectiva organitzada que pretengui afrontar les polítiques violentament antisocials. Amb aquesta finalitat s’amenaça totes aquelles persones decidides a mobilitzar-se amb accions judicials i administratives arbitràries, que poden comportar desproporcionades sancions econòmiques o fins i tot penes de presó.

D’altra banda, amb aquestes pràctiques es pretén també imposar una interpretació hostilment restrictiva del contingut del dret a la vaga i, en general, del dret a la protesta, avui ja retallats per un conjunt de regulacions injustes que en redueixen l’exercici i l’efectivitat (com l’obligació d’avisar amb suficient antelació de la convocatòria, la imposició de serveis mínims sovint abusius, la retòrica protecció d’un artificiós dret a treballar, o, en darrer terme, la declaració d’il·legalitat de la pròpia convocatòria). La possibilitat de la resistència i, si cal, de la confrontació, formen part essencial del nucli d’uns drets que ara s’intenta buidar de contingut per convertir-los en meres declaracions cosmètiques que sols empararien manifestacions perfectament ordenades o innòcues i inofensives aturades.

Denunciem la criminalització de la protesta i l’adulteració d’aquest dret bàsic que és el dret de vaga, eina irrenunciable de la lluita en favor dels drets de les classes treballadores, i per això ens afegim a la crida feta al conjunt de la militància de la CGT i a la resta de persones d’altres organitzacions sindicals i moviments populars a estar al costat dels encausats i a col·laborar en l’articulació d’una oposició decidida a aquests atacs.

Finalment volem també expressar la nostra solidaritat amb l’Ermengol Gassiot, secretari general de CGT Catalunya, actualment en cerca i captura per negar-se a comparèixer davant del jutge d’acord amb la decisió presa de no col·laborar amb una causa que és un muntatge político-judicial. I aprofitem per fer arribar de nou el nostre suport a la resta dels 27.


Deixem de ser una illa
23 de febrer de 2018

12/1/18

CURS] Els inicis de la pedagogia llibertària a Catalunya

“Els inicis de la pedagogia llibertària a Catalunya: Josep Llunas i Pujals, Teresa Mañé i Miravet, Francesc Ferrer i Guàrdia i Félix Carrasquer Launed, CENU: Consell de l'Escola Nova unificada de Catalunya"
          

 Activitat formativa reconeguda pel Departament d'Ensenyament

Aquest curs pretén mantenir viu el llegat de les persones llibertàries que van creure en l'educació com a eina de transformació social. 


“Els inicis de la pedagogia llibertària a Catalunya: Josep Llunas i Pujals, Teresa Mañé i 
  
El curs constarà de sis sessions de 2 1/2 hores cadascuna. En elles s’introduirà els assistents a la personalitat i l’obra d’alguns dels representants del moviment de renovació pedagògica d’inspiració llibertària que es va desenvolupar a Catalunya a finals del segle XIX i inicis del XX. Es pretén reivindicar de manera especial una sèrie d’autors que fins ara no han rebut tanta atenció com la que s’hi ha dedicat a figures amb força més projecció com la del propi Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquest impuls pedagògic progressista va animar la creació de diferents tipus de centres educatius que van permetre la primera institucionalització a Catalunya d’una nova concepció del paper de l’educació com una eina al servei de la justícia social, és per això que en el decurs de les diferents sessions no només es farà una exposició de les idees educatives dels diferents pedagogs, sinó que també es presentaran les experiències que va generar l’aplicació pràctica d’aquest programa teòric. Finalment també es farà una reconstrucció i anàlisi de la filosofia que està en la base dels plantejaments pedagògics llibertaris que van inspirar els diferents autors presentats.
L’estructura de les sessions serà la següent: a) presentació crítica i defensa per part d’un o una ponent de la personalitat i l’obra de cadascun dels diferents representants del pensament i pràctica educativa del moviment pedagògic anarquista a la Catalunya de finals del XIX i primer terç del XX; b) valoració i discussió de les aportacions presentades per la resta d’assistents.

 CALENDARI: 
1. “Una aproximació a la filosofia de la pedagogia llibertària”
  Ernest Weikert, 1  de febrer de 2018

2. “Josep Llunas i Pujals: la pedagogia llibertària del segle XIX”
  Jordi Martí Font, 8 de febrer de 2018

3. “Teresa Mañé i Miravent: la primera mestra laica”
   Ginés Puente, 15 de febrer de 2018

4. “Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna”
  Emili Cortavitarte,  22 de febrer de 2018

5. “Félix Carrasquer Launed: l’escola autogestionada”
  Gianni Sarno, 1 de març de 2018

6. CENU: Consell de l'Escola Nova unificada de Catalunya
              Emili Cortavitarte, 7 de març de 2018


LLOC: Local de la CGT de CATALUNYA, Carrer de Burgos, 59, 08014 Barcelona

Participació oberta a tothom però cal inscriure's accedint al següent enllaç: 


PLACES LIMITADES!




Deixem de ser una illa
12 de gener,  2018