18/4/17

ARTICLE: 2011, El moviment 15M, de Clara Camps



"El 15-M havia estat capaç de col·locar enfront de “la borsa, la vida”, i de fer evident que, enfront de l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Seguim-ne, doncs, el rastre"


Us fem arribar l'article que la Clara Camps ha publicat a  https://lluitescompartides.cat/lluites/lluites-2010-actualitat/15m/ , una reflexió del 15M, amb la perspectiva necessària per comprendre que val la pena tornar a agafar impuls 
 

Davant “la borsa, la vida”, davant l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Ocupacions al centre de Barcelona, com la de l’antiga seu del Banc Banesto, el 25 de setembre de 2010, i l’ocupació del Palau del Cinema, batejat com a Casa de la Vaga, el 22 de gener de 2011, eren els primers altaveus d’unes vides precàries silenciades per un capitalisme financer que les havia deixat hipotecades.

Però el poder polític no es cansava de repetir que la profunda crisi econòmica en què ens trobàvem era perquè nosaltres, les de peu, havíem “estirat més el braç que la màniga”: havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ara tocava retallar. Mentre que als despatxos dels hospitals es feien mans i mànigues per ajustar els pressupostos, el malestar, encapçalat per les “bates blanques”, es feia visible amb manifestacions, talls de trànsit i concentracions gairebé diàries. “Artur Mas, a quina mútua vas?” o “Boi dimissió” eren els lemes més clamats. Efervescència als carrers durant els mesos d’abril i maig del 2011 per no perdre llits als hospitals, llocs de treball, serveis d’urgències i un llarg etcètera. Els carrers de Barcelona es manifestaven pel dret a la vida.

A mitjan maig, la mobilització agafava una volada inesperada. Indignades, ocupàvem les places. Espais de debat i d’intercanvis que s’havien anat coent durant anys i que recollien tota una tradició “movimentística” a la ciutat, més nous espais com “Democràcia real ja”, expressaven que les condicions d’existència reals ja no podien amagar la despossessió de recursos perpetrada durant anys.

El 15-M explicava aquest sorgiment pel sentit comú, i deia que fugia dels marges tradicionals d’esquerra i dreta. D’aquesta manera, superava per l’esquerra allò que en podem dir “esquerra institucionalitzada”, i agafava per sorpresa moviments socials i col·lectius que ja feia temps que havien detectat que l’esquerra havia renunciat a ser-ho.
El moviment feia constar, doncs, que “ningú no ens representa”, i s’obria tot un nou espai per a l’autoorganització i per repensar un nou món. La vida diària a la plaça es convertia en una quotidianitat que s’anava construint col·lectivament. Un “nosaltres” que s’havia reunit a les places parlava de somnis, d’utopia, d’anar a poc a poc per arribar molt lluny. L’acció del moviment semblava deixar clar que la despossessió perpetrada havia estat de recursos, però no de vida.

I amb la pràctica, amb grans assemblees quan queia la tarda, amb el treball per comissions, amb cassolades, xerrades, piulets i debats a les xarxes, i amb una constant ocupació de l’espai públic, allò que passava a la plaça tenia la capacitat d’anar prefigurant aspectes d’un nou món que eren desitjables, però que costaven de descriure amb paraules. La protesta era quelcom més que reivindicació: es convertia en un nou espai de configuració de realitat política que ben aviat s’estendria als barris, als centres de treball i a la quotidianitat.

Era ben clar, doncs, que tot plegat “no cabia a les seves urnes”. El 15-M reconceptualitzava el terme de democràcia i posava en evidència que governants i polítics havien quedat atrapats en mans del mercat.

Però, pel moviment, no es tractava únicament d’una qüestió de representació. Es tractava, més aviat, de donar la paraula a vides precaritzades i excloses que el discurs d’acompanyament de la gestió neoliberal s’havia dedicat a culpabilitzar, invisibilitzar i discriminar. Veus que havien estat silenciades, intercanviant juntes la paraula i acompanyades pel feminisme —que no es cansava de posar al centre del debat les cures—, convertien les sensacions de resignació, la culpabilitat, el fracàs, l’exclusió o el pes de l’estigma en apoderament col·lectiu i en solidaritat.

No era estrany, doncs, que a la plaça, enmig dels intercanvis de paraula, de cop esclatessin aplaudiments de reconeixement, ovacions i el clam emocionat d’“aquí comença la revolució”. La il·lusió, la politització d’una nova generació i la repolitització de generacions anteriors teixien un nou discurs que feia trontollar allò que es pretenia imposar com a hegemònic.

Ben aviat, i per fer front a la debilitat del discurs del poder, la salut pública es convertiria en argument per intentar desallotjar la plaça de Catalunya, i la indignació a les portes del Parlament, que volia mostrar el rebuig d’uns pressupostos que implicaven importants retallades en els nostres drets socials, es convertia en l’excusa perfecta per parlar d’un “setge” a les institucions democràtiques. Una criminalització amenaçadora va acabar fent que l’excepcionalitat penal s’imposés, fins al punt de portar vint persones a judici a l’Audiència Nacional. Malgrat els intents de repressió del moviment, un nou marc d’interpretació política permetia fer aflorar contrahegemonies antirepressives, si bé no van aconseguir arribar gaire lluny davant d’un Estat penal creixent. Tot i això, s’obria un debat social sobre drets i llibertats i, sobretot, es recordava que la protesta era indispensable perquè la democràcia fos real.

El juliol del 2011, amb el moviment ja estès a la majoria de barris de Barcelona, s’intentava aturar el desnonament d’una família al barri del Clot que no podia assumir l’augment del lloguer. Amb l’acció, el 15-M demostrava que les xarxes de suport mutu estaven en marxa, disposades a defensar el bé comú i a aturar la repressió. Aquell dia d’estiu, la imatge dels antiavalots entrant al pis pel balcó es contraposava a la de la resistència veïnal. El desnonament no s’aconseguia aturar, però un crit unànime —que sempre més em ressonarà— es va apropiar del carrer o, més ben dit, dels carrers de la nostra ciutat: “No esteu soles.”

El 15-M havia estat capaç de col·locar enfront de “la borsa, la vida”, i de fer evident que, enfront de l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Seguim-ne, doncs, el rastre.

Clara Camps

COMUNICAT SP DE CGT DE CATALUNYA: 1r de MAIG de 2017, PASSEM A L'OFENSIVA


Els darrers anys les nostres condicions de vida s’han deteriorat. No només durant l’anomenada crisi. El procés ja ve de lluny. Des de fa ben bé dues dècades la classe treballadora, que som la immensa majoria de la població, hem vist com la precarietat entrava per la porta de moltes cases, com han anat caient sense parar les prestacions a l’atur, com cada vegada és més senzill i més barat que ens acomiadin. També hem vist com s’especula i es fa negoci amb les nostres pensions, allargant l’edat de jubilació, el temps de treball i reduint-ne la quantia per tal que comprem plans d’estalvi privats

Igualment hem observat com s’han privatitzat molts serveis públics i s’ha disparat el preu de coses tant bàsiques com l’aigua i l’energia mentre grans empreses, en complicitat amb la classe política, fan l’agost cada mes. Acompanyant tot això hem patit la repressió, amb companys/es detingudes, tancades a la presó, multades i veient com s’aproven lleis i normatives que limiten cada vegada més les accions col·lectives.

Ja fa temps que DIEM PROU i que tant des de la CGT com des de molts moviments socials hem oposat resistències arreu. Als llocs de treball però també als carrers. Hem intentat evitar i frenar aquest autèntic assalt a les nostres vides, perquè qui ens erosiona les nostres condicions de treball ens empobreix directament la nostra vida.

Ara, no obstant, tenim el convenciment que CAL PASSAR A L'OFENSIVA. I avisem que NO ens limitarem a plantar cara, a restar quiets i quietes on ara estem. Ens proposem avançar. Ens posem en marxa per recuperar el terreny perdut i anar, encara, molt més enllà. Avisem: la CGT passem a l’ofensiva. I fem una crida a tots aquells moviments socials que també ho facin. Cadascú des del seu terreny, des del seu camp de batalla quotidià, amb els seus mitjans i els seus propis objectius. El temps de la queixa s’ha acabat i volem començar a albirar el temps de les conquestes.

Tenim clar que aquesta represa del moviment no passa per les institucions. L’experiència dels darrers anys i mesos ens mostra, de manera clara i crua, com les institucions són part del mateix estat que combatem, fins i tot si qui temporalment n’ocupa els seients són antigues companyes i companys de lluites socials. Aquesta ofensiva passa pel carrer, recuperant espais i iniciatives. Defensant les organitzacions de venedors/es ambulants, noves associacions com els anomenats “sindicats de barri”, organitzacions ecologistes, antirrepressives, centres socials okupats, obres socials de la PAH, espais de lluita antipatriarcal i un llarg etcètera. Però l’ofensiva també passa pels centres de treball. Nosaltres, la CGT, l’estem promovent. Cada vegada més vagues ja no són només de resistència, sinó que es marquen com a objectius recuperar drets i condicions de treball.

El conflicte de classes, el conflicte entre explotadors i explotats, existeix. Cada dia i arreu. Nosaltres, simplement, busquem fer-lo visible. Que aflori i, quan surt a la llum, el fem servir per avançar en els nostres objectius que miren cap a la revolució social. Els darrers mesos les expressions d’aquest conflicte en el món del treball han augmentat. D’exemples en tenim per tot el territori i a diferents sectors. Avisem, no obstant, que tot just és el principi. Ens posem a caminar, passem a l’ofensiva.

18 d’abril de 2017

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya

XERRADA: MÚSICA I ANARQUIA, a càrrec de Jordi Martí Font



Aquest dijous dia 20 d'abril, al local de la CGT de Tarragona, a la Pl. Imperial Tarraco 1, hi haurà la tercera sessió del curs Art i Llibertat. Les estètiques de l'anarquisme

La xerrada anirà a càrrec de Jordi Martí Font i tractarà de com la música també és una eina que ens vincula i acompanya en les lluites per un món on la llibertat de les persones va davant de la llibertat del capital...

Us hi esperem a totes


Deixa de ser una illa
CGT ENSENYAMENT Tarragona

17 d'abril de 2017

3/4/17

XERRADA: EL SOMNI D'UN CINEMA REVOLUCIONARI, a càrrec de la Pau Martínez



Arriba la segona sessió del curs Art i Llibertat. Les estètiques de l'anarquisme. 
La durà a terme la Pau Martínez i tractarà de la filmografia llibertària dels anys de la Segona República a Catalunya



EL SOMNI D’UN CINEMA LLIBERTARI
Pau Martínez, 6 abril 2017

En aquest seminari farem un visió panoràmica de la filmografia llibertària que es va produir durant els anys de la Segona República a Catalunya. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el moviment llibertari va tenir la reacció més matinera en relació al cinema doncs l’impuls revolucionari va permetre la incautació de gairebé la totalitat de les sales d’espectacles de la ciutat comtal. A continuació es van fer amb el control de l’aparell de producció cinematogràfica a mans del Sindicato Único de Espectáculos Públicos (SUEP), de majoria cenetista. Aquesta situació va permetre la col·lectivització del sistema de producció amb la creació d’un Comitè l’octubre de 1936. Aquest Comitè va posar en marxa un ambiciós programa amb la intenció de representar una cultura obrera pròpia i propagar el seu ideari humanista i social. De manera que es van fer pel·lícules molt heterogènies en un intent d’abastar els diversos gèneres cinematogràfics com documentals, reportatges de guerra, llargmetratges i curtmetratges de ficció.

Veurem els diversos relats que construeixen les pel·lícules en el seu afany propagandístic, des de el més encès fervor revolucionari fins a la moderació del discurs com a conseqüència de la pèrdua de poder polític.

Es tracta d’un moment històric excepcional que va permetre engegar projectes de cinema que s’havien covat durant una dècada, entre d’altres pel periodista de la FAI, Mateo Santos. Ell és un dels protagonistes en elaborar el somni d’un cinema llibertari i donar-li cos teòric a través de nombrosos articles. Oferim un breu tast de la seva ploma per a qui vulgui aprofundir.

BIBLIOGRAFIA
BORAU, José Luis (1995), Diccionario del cine español, Alianza Editorial, Madrid.

BRAGULAT MAJORAL, Anna Mª (1992), “Mateo Santos i la generació de Popular Film”, Cinematògraf, 2ª època, nº 1, p.123-130, Barcelona.

CLAVER ESTEBAN, José Mª (1977), El cine en Aragón durante la Guerra Civil, Ayuntamiento de Zaragoza.

DEL AMO GARCÍA, Alfonso (ed.) [con la col. de Mª Luisa Ibáñez] (1996), Catálogo general del cine de la Guerra Civil, Cátedra, Filmoteca Española, Madrid.

FOGUET I BORAU, Francesc (1999), El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939), Institut del Teatre, Abadía de Montserrat, Barcelona.
---------- (2002), Las juventudes libertarias y el teatro revolucionario, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid.
---------- (2005), Teatre, guerra i revolució. Barcelona 1936-1939, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

FONTANILLAS, Antonia (2005), “Cine y anarquismo. Breves perfiles de críticos y realizadores de cine”, Rojo y Negro.

LITVAK, Lilly (2001), Musa libertaria. Arte, literatura y vida cultural del anarquismo español (1880-1913), [1981], Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid.
---------- (1998) La mirada roja. Estética y arte del anarquismo español (1880-1913), Ediciones del Serbal, Barcelona.

MARTÍNEZ MUÑOZ, Pau (2015), Mateo Santos. Cine y anarquismo. República, guerra y exilio mexicano, València. ISBN: 978-84-608-2042-0. DL:B-22456-2015.
---------- (2015), “Contra l’oblit llibertari”, dins de Memòria històrica i cine documental, Col·lecció Film-Història nº 18. ISBN: 978-84-475-4246-8.
---------- (2011), “Louis Frank, una insólita pasión cinematográfica”, dins de PÉREZ PERUCHA, J. & RUBIO, A. (Eds.), Aurora y melancolia. El cine español durante la II República, pp. 92-102, Vía Láctea Editorial, Perillo, La Coruña. ISBN: 978-84-89444-99-7.
---------- (2010), “¡Nosotros somos así! El cine como arma de propaganda durante la Guerra Civil”, dins de BARRIO ALONSO, A.; HOYOS PUENTE, J.; SAAVEDRA, R. (Eds.), Nuevos horizontes del pasado. Culturas políticas, identidades y formas de representación, Publican, Universidad de Cantabria, Santander. ISBN: 978-84-8102-607-8.
---------- (2009), “Los documentales anarquistas durante la Guerra Civil”, dins de CASTRO DE PAZ, J.L i D.(Dir./Coord.), Cine y Guerra Civil. Nuevos hallazgos. Aproximaciones analíticas e historiográficas, pp. 43-72. Universidad de La Coruña. ISBN: 978-84-9749-360-4.
---------- (2008), La cinematografia anarquista en Barcelona durante la Guerra Civil (1936-1939). ISBN: 978-84-692-0963-9. Dipòsit Legal: B.54972-2008. [http//www.tdx.cat/TDX-1205108-142757].
---------- (2004), & MONTIEL, Alejandro "Bajo el signo libertario. Testimonios fílmicos tempranos de la Revolución española", en El documental, carcoma de la ficción, Vol. I, pp.113-122, Filmoteca de Andalucía, Córdoba. DL: CO-270-2004.

MINGUET BATLLORI, Joan (1995), “Mateo Santos” pp. 800-801 en Diccionario del cine español, José Luis Borau. Alianza Editorial, Madrid.
---------- (2000), “Mateo Santos, un personaje singular”, La Madriguera del Topo 32, El Viejo Topo nº 145, pp. 56-57, Barcelona.

MINGUET, Joan; PÉREZ PERUCHA, Julio (Eds.) (1994), El paso del mudo al sonoro en el cine español, Actas del IV Congreso de la Asociación Española de Historiadores del Cine.

MONTIEL MUES, Alejandro Alejandro (2000a), “Cine anarquista durante la revolución española” pp. 51-66, La Madriguera del Topo 32, El Viejo Topo nº 145, Barcelona.
---------- (2000b) (coord.), “Vindicación de Mateo Santos” pp. 58-61, La Madriguera del Topo 32, El Viejo Topo nº 145, Barcelona.

PEDRET OTERO, Gerard
(2004), La recepció del fenòmen cinematogràfic en l’anarcosindicalisme català, Tesina inédita, Universitat de Barcelona.

PÉREZ PERUCHA, J.; SALA, R.; ÁLVAREZ, R. (ed.) (1979), El cinema del Gobierno Republicano entre 1936 y 1939. I Ciclo, 21 Certamen Internacional de Cine Documental, Bilbao.
---------- (1980), El cinema de las organizaciones populares republicanas entre 1936 y 1939 II: la CNT. II Ciclo, 22 Certamen Internacional de Cine Documental, Bilbao.
---------- (1997), Antología crítica del cine español, 1906-1995, Cátedra Filmoteca Española, Madrid.

PORTON, Richard (2001), Cine y anarquismo, Gedisa, Barcelona.

ROMANGUERA I RAMIÓ, Joaquim (dir.) (2005), Diccionari del cinema a Catalunya, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

SALA NOGUER, Ramón (1978), “La Guerra Civil, el cine y la izquierda”, El Viejo Topo nº 25, pp.60-61, Barcelona.
---------- (1993), El cine en la España republicana durante la Guerra Civil, Mensajero, Bilbao.
---------- (2000), “Revolución y cruzada. El cine durante la Guerra Civil”, Nickel Odeón nº 19, pp. 18-35, Madrid.

TAVERA, Susanna (1995), “Revolucionarios, publicistas y bohemios: los periodistas anarquistas (1918-1936) en El anarquismo español y sus tradiciones culturales, HOFFMANN, B. et al. (eds.), Frankfurt-Madrid, Vervuert Iberoamericana, pp.237-242, Madrid.

FILMOGRAFIA
-Cinema en temps de guerra, Bartomeu Vilà (2015), DVD.

-El Cine Libertario. Cuando las peliculas Hacen historia, https://www.youtube.com/watch?v=nPC_z-FDpMs

Algunes de les produccions que visualitzarem al seminari
REPORTAJE DEL MOVIMIENTO REVOLUCIONARIO [Número 698 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 790-791. Duración: 22’’] Barcelona 1936. Producción: Oficina de Información y Propaganda CNT-FAI. Dirección y comentario: Mateo Santos.

AGUILUCHOS DE LA FAI POR TIERRAS DE ARAGÓN. Reportaje nº 2 [Número 11 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 126. Duración: 7’16’’] Barcelona 1936. Producción: Asociación Internacional de Trabajadores, Sindicato Único de Espectáculos Públicos, AIT-SUEP-CNT-FAI. Fotografía: Adrién Porchet, Pablo Wescheuk. Comentario: Jacinto Toryho.

BAJO EL SIGNO LIBERTARIO [Número 64 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 150. Duración: 15’35’’] Barcelona 1936: Producción: SUEP para CNT-FAI. Dirección y Guión: Les.

BARCELONA TRABAJA PARA EL FRENTE [Número 74 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil, Del Amo / Ibáñez, 1996: 115. Duración: 19’14’’] Barcelona 1936. Producción: Comité Central de Abastos. Dirección y comentarios: Mateos Santos.

EL ÚLTIMO MINUTO [Número 833 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 858-859. Duración: 6’51’’] Barcelona 1936. Producción: SUEP-CNT-FAI. Dirección y argumento: Ferrán Bosch.

LA ÚLTIMA [Número 832 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 858. Duración: 15’’] Barcelona 1936. Producción: SIE Films. Dirección: Pedro Puche.

¡NOSOTROS SOMOS ASÍ! [Número 584 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 649. Duración: 30’40’’] Barcelona, julio 1937. Producción: SIE Films. Dirección, argumento y guión: Valentín R. González.

BARRIOS BAJOS [Número 78 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996:157-158. Duración: 94’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Pedro Puche.

AURORA DE ESPERANZA [Número 57 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo/Ibáñez, 1996: 146-147] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Antonio Sau.

EL GENERAL POZAS VISITA EL FRENTE DE ARAGÓN [Número 368 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 502-503. Duración: 4’24’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films.

EN LA BRECHA [Número 271 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 308-309, duración: 17’30’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Realizador: Ramón Quadreny. Argumento: Ramón Oliveres y Carlos Martínez Baena.

LA SILLA VACÍA. Documental de la circunscripción Sur-Ebro [Número 741 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 813. Duración: 17’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Realización: Valentín R. González.

Y TÚ... ¿QUÉ HACES? [Número 884 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 904-905. Duración: 30’8’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Ricardo Baños.

EL FRENTE Y LA RETAGUARDIA [Número 355 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 456. Duración: 22’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Joaquín Giner. Argumento y guión: Ramón Oliveres y Carlos Martínez Baena.

ENLLAÇ A ALTRES REFERÈNCIES
 




Deixa de ser una illa-CGT Ensenyament
3 d'abril de 2017

30/3/17

ADHESIÓ DE CGT Deixa de ser una illa a la campanya de suport encausdes Cas Bemba

 DAVANT LA REPRESSIÓ: LLUITA I SUPORT MUTU

#JotambéestavaalBemba 14 ANYS DESPRÉS ENS VOLEN EMPRESONAR


Deixem de ser una illa-CGT Ensenyament Tarragona, ens hem adherit al manifest de suport a les encausades pel Cas Bemba https://jotambeestavaalbemba.wordpress.com/llista-dadhesions/

El proper 24 d’abril de 2017 comença a Sabadell el judici de l’anomenat Cas Bemba, que per a molta gent ha estat considerat un dels primers episodis del que des d’aleshores es va anomenar “Estil Bustos”. 

                               CLICA AQUÍ PER ADHERIR-TE AL MANIFEST

Sabeu què va passar?


Es jutgen uns fets succeïts ara fa 14 anys, la nit del 27 de setembre de 2003. Aquella nit se celebrava la festa de clausura del Bemba, un conegut bar del centre de la ciutat on s’hi acostumava a trobar el jovent més crític a l’estil autoritari i dèspota de l’alcalde Bustos. Degut a la gran afluència de joves que volien acomiadar-se del bar, l’acte va ser molt concorregut, i el carrer del bar es va omplir. De forma incomprensible, l’Alcalde Manuel Bustos, el seu germà Paco Bustos i la seva mà dreta, Josep Ayuso, van desplaçar-se fins a pocs metres del bar, acompanyats de la recent estrenada “Unitat d’Intervenció ràpida” de la policia municipal, amb l’objectiu de dissoldre sense mediació una concentració pacífica i festiva, amb el pretext que estava ocasionant un excés de soroll. La voluntat de l’alcalde, els regidors i els caps policials de desallotjar el carrer sense mediació va fer que una festa que s’estava desenvolupant sense cap mena d’incident acabés amb enfrontaments, càrregues policials indiscriminades, amb l’ús de material antiavalot, desenes de ferits, desperfectes en el mobiliariurbà, l’assalt de la policia a altres bars de la ciutat i, finalment, 11 detinguts.
 
L’actuació policial no va ser fruït d’una mala gestió puntual sinó que, més aviat, va respondre al tarannà habitual, poc dialogant, de l’Alcalde. La desproporció en l’ús de la força per part de la policia municipal fa pensar en una actuació amb voluntat de reprimir un sector crític amb el govern Bustos. Aquesta idea es reforça pel fet que el consistori va denunciar els onze joves detinguts, donant credibilitat a atestats policials falsos.

En canvi, la ciutadania sí que va entendre aquells fets com un acte autoritari i al cap depocs dies 3000 persones es van manifestar pels carrers de Sabadell denunciant les detencions aleatòries però dirigides, la violència exercida per part de la policia, i demanant l’absolució dels detinguts. La campanya de suport als detinguts va seguir amb desenes d’actes celebrats per tota la ciutat, amb mostres de recolzament per part de moltes persones destacades del teixit associatiu local de Sabadell (Associacions veinals, entitats culturals, partits polítics, etc.), així com d’altres personalitats destacades. Malgrat això, l’equip Bustos no va voler retirar les denuncies ni buscar una solució mediada en aquest cas. Tot al contrari: va contractar amb diners públics advocats com Cristobal Martell, conegut per defensar delictes econòmics i fiscals en els casos Pujol, Messi, Núñez i Navarro, etc”

Ara, 14 anys després, es jutgen els fets del 27 de setembre i 11 persones afronten penes de fins a dos anys i mig de presó per desobediència, atemptat contra la autoritat, entre d’altres. Alhora, cal subratllar que, tots els càrrecs polítics responsables dels fets (Manuel Bustos, Paco Bustos i Josep Ayuso) han estat posteriorment encausats en múltiples casos de corrupció i tràfic d’influències, cosa que indica que l’autoritarisme de l’alcalde Bustos anava dirigit a controlar els diversos àmbits de la vida política local.

Els detinguts del Bemba i el conjunt d’entitats i persones sotasignants considerem que se’ns jutja per uns fets que es van desencadenar per aquesta voluntat de control de l’exalcalde Bustos i per una actuació desmesurada de la policía. A la vegada,sabem que, per sort, la ciutat ha passat pàgina del conegut “Estil Bustos”. Però també creiem que cal fer memòria i no oblidar què ha passat, per a que l’autoritarisme i la repressió no tornin a ser la pràctica amb que els càrrecs polítics afronten els problemes polítics. Per tots aquests motius, demanem la lliure absolució dels 11 detinguts la nit del 27 de setembre de 2003, així com l’assumpció de la responsabilitat política de Manuel Bustos, Paco Bustos i Josep Ayuso com a principals responosables dels fets ocorreguts.

LLEIDA ES MOU PER LA DESMILITARITZACIÓ DELS ESPAIS EDUCATIUS


Tenim molt clar que les armes no eduquen, les armes maten, per això celebrem que la Plataforma Desmilitaritzem Lleida avanci la lluita fins a aconseguir uns espais educatius lliures de la presència de l'exèrcit.

   
Membres de la Plataforma Desmilitaritzem l'Educació a Lleida presenten moció al ple de la Paeria per reclamar la no presència de l'exèrcit a Lleida.

I el 5 d'abril, xerrada a càrrec d'Antoni Soler: CONSTRUÏM LA CULTURA DE LA PAU




Les armes no eduquen, les armes maten


Deixem de ser una illa
Tarragona 







26/3/17

CECILIA BAYO: L'ESCOLA PÚBLICA EN MANS DE LA CONCERTADA


Compartim aquest article publicat a http://www.formatistica.net/lescola-publica-en-mans-de-la-concertada-ampliacio/ perquè subscribim plenament l'anàlisi que exposa Cecília Bayo 


Sembla que s’ha obert, per fi, el gran debat pendent que teníem com a societat: el de l’educació. Per encàrrec del Departament d’Ensenyament, el Consell Escolar de Catalunya amb Lluís Font al capdavant (ex directiu dels jesuïtes de Sarrià i de la Fundació Blanquerna) ha endegat Ara és demà, un debat que pretén definir el futur de l’educació a Catalunya. Cinc ponències inicials pronunciades per experts acadèmics, desenes de reunions sectorials, algunes jornades obertes de participació a les instal·lacions de La Caixa, una roda de premsa amb gran desplegament de mitjans i polítics, i 100.000 opinants cridats via mail a dir-hi la seva on s’inclouen des de centres i docents fins a emissores de ràdio i diaris; i on s’exclouen de facto des d’assemblees grogues fins a plataformes en defensa de places a l’escola pública. En definitiva, una aclaparadora i selectiva voràgine d’activitat dialogant i reflexiva.

Però de la mateixa manera que l’any 1978 a Adolfo Suárez se li va ‘passar per alt’ realitzar la consulta sobre si monarquia o república tot incorporant directament la monarquia dins la Constitució, als organitzadors d’aquest gran debat sobre l’educació a Catalunya se’ls ha ‘passat per alt’ debatre sobre un cas insòlit a Europa: la doble xarxa pública-concertada, punta d’iceberg d’un sistema educatiu, el català, que cada cop es mostra més clarament fonamentat en la segregació.

En els últims anys la demanda de places i la bona consideració social de l’escola pública han augmentat exponencialment, una dinàmica que paradoxalment ha estat acompanyada de desinversions intensives, privatitzacions, nivells alarmants de segregació social i, en definitiva, d’una política educativa conservadora i contrària a l’aposta clara, única i unívoca per l’escola pública. No sabem si és per la pressió de les indústries escolars privades o pel biaix sociocultural d’uns polítics i governants educats en la concertada, però ens estan manllevant novament el debat crucial.

Els concerts són transferències de diners públics a empreses educatives privades destinades a pagar els sous dels mestres, despeses de funcionament i altres. Atès que l’educació és un dret fonamental que no ha d’entrar en la lògica de l’empresa privada i del bé de mercat, durant la Transició els concerts van acceptar-se només com a figura legal transitòria per donar cobertura a l’escolarització d’aquelles zones on la xarxa escolar pública encara no era una realitat i fins a la consolidació d’una xarxa escolar pública per tothom. Així, durant la dècada de 1980 el suport econòmic a l’escola privada es va explicar com una mesura temporal i, de fet, es van dur a terme reeixides transicions de la concertada a la pública com és el cas de les escoles del CEPEPC. No sabem ben bé quan, com, perquè ni per qui, aquesta desviació de diners públics a centres privats va anar naturalitzant-se gradualment fins al punt, tal com es desprèn del plantejament d’Ara és demà, d’esdevenir un model inqüestionable i deixar de ser, directament, un tema a debatre.

Doncs no. Volem discutir sobre l’escola concertada i des d’aquí obrim el debat.

Per què cal suprimir (gradualment) els concerts?

viarc3b3
1. Institucionalització de la segregació: la doble xarxa és una arma de segregació massiva i institucionalitzada, el punt de partida i la columna vertebral d’un sistema conceptualment discriminatori basat en el poder adquisitiu de les famílies i en eixos culturals com la religió. La divisió estructural pública-concertada és un model que fonamenta, legitima, naturalitza i eclipsa altres segregacions de diferents naturaleses i escales com són els guetos per raó de classe social, línia pedagògica, cultura, capacitat o gènere. La distinció pública-concertada és la punta d’iceberg d’una cultura de la segregació que té molts altres instruments de discriminació (la lliure elecció de centre, les avaluacions externes de competències, etc.) i que penetra en tots els àmbits del sistema escolar (privat i públic) i, de retruc, de la societat. És un cas gairebé insòlit a Europa i, a través de la defensa de la doble xarxa, la nostra administració utilitza activament l’escola i els diners públics per promocionar i intensificar les segregacions socials i la desigualtat d’oportunitats. En definitiva, les institucionalitza.

2. Una tramposa llibertat d’elecció: la llibertat d’elecció de centre és un dels principis entronitzats als darrers anys, no només com a dret inqüestionable sinó com a eix rector del sistema. Tothom té dret a triar l’educació dels seus fills i tothom té dret, per tant, a rebre diners públics duent els fills a l’escola que vulgui, encara que aquesta escola vagi en contra d’avenços socials fonamentals com la coeducació de nens i nenes, la coeducació de classes socials o l’educació laica. Dues variables addicionals demostren que aquesta llibertat d’elecció és, a més a més, una ficció: els diners i la sort. A la concertada hi opten aquelles famílies que tenen diners per a pagar-la. Sense diners no es pot exercir la llibertat d’elecció. I a la pública la llibertat d’elecció cada cop depèn més de la sort. La sort d’aconseguir una plaça pública, la sort d’aconseguir la pública que volies. Sense sort tampoc no es pot exercir la llibertat d’elecció. La dictadura de la llibertat d’elecció —aquesta tramposa llibertat que ha sacrificat els principis més fonamentals de l’educació pública i que es fonamenta en dues contingències injustes i discriminatòries— està servint per justificar el pagament amb diners públics de qualsevol escolarització i per finançar, per tant, valors contraris a progressos socials fonamentals.

3. Subvenció de privilegis, estalvi en política social: mentre l’escola pública continua amb una desinversió estructural progressiva, la concertada cada cop rep més i més diners públics. La proposta de pressupostos de 2017 és ben clara: els concerts són l’única partida que no només retorna a xifres anteriors a les retallades sinó les supera en més de 5 milions fins arribar a 1.075.517.786,75 d’euros mentre que les partides per a la pública són un 23,58% inferiors a les xifres de 2010. I pel que fa a personal docent, a l’escola pública es destinen 2.364 €/alumne i a la concertada 2.637 €/alumne, és a dir, s’ha arribat a l’obscenitat de proposar per als alumnes de la concertada un 10,4 % més de pressupost públic que per als de la pública (273 € més alumne). L’escola pública, que absorbeix els percentatges més alts d’alumnes amb necessitats especials (un 80%), alumnes sota el llindar de la pobresa i alumnes d’origen migrant, rep proporcionalment menys diners que la concertada. El model pressupostari no presenta dubtes: l’aposta inversora (i, per tant, política i social) del govern és la de consolidar l’escola concertada en detriment de la pública i consolidar, per tant, la subvenció dels privilegis de la concertada (com la famosa sisena hora) i la desinversió en les necessitats agudes de la pública (des dels barracons fins al personal de suport per alumnes amb necessitats especials o la formació permanent del professorat).

4. Dispersió política: el cas del mapa escolar de places públiques. La coexistència de dues xarxes genera polítiques educatives duals i sovint contradictòries per acontentar dos grups d’interessos diferents: el de les indústries escolars privades (i els lobbies eclesiàstics, socials i empresarials que tenen darrere) i el de les escoles públiques. Tal com demostren els casos de Finlàndia, França, Itàlia o Portugal, amb una sola xarxa pública, tots els esforços econòmics, polítics i socials es focalitzen en la millora i la qualitat de les escoles de tots. En altres paraules: tenir una sola xarxa universal i de qualitat sustentada amb diners públics és perfectament possible, tan sols cal voluntat política. La gestió del mapa escolar de places públiques és potser la mostra més il·lustrativa de com a Catalunya la dualitat d’interessos s’ha decantat clarament en favor de la xarxa concertada. Malgrat la suposada transitorietat dels concerts i la creixent demanda de places a la pública, l’administració ha consolidat la concertada sacrificant any rere any, campanya de matrícules rere campanya de matrícules, línies de places a la pública i, fins i tot, tancant directament escoles públiques senceres que tenien demanda i projectes sòlids, com és el cas de l’Escola Mar Nova de Premià de Mar. Els bolets a la pública han esdevingut sistèmics, les plataformes de famílies sense places a la pública ja són un actor a considerar a les mobilitzacions socials i l’administració fa ulls grossos davant les irregularitats de les matriculacions a les concertades (des del cobrament obligatori de la famosa ‘aportació voluntària’ per a les fundacions privades fins al falsejament de matrícules). Amb la gestió del mapa escolar els favoritismes envers l’escola concertada han esdevingut una evidència.

5. L’educació com un bé de mercat. A l’escola concertada, l’educació adquireix una inevitable naturalesa mercantil que no es pot ignorar, per molt que convisqui amb la indubtable vocació pedagògica dels centres i dels mestres que hi treballen incansablement. Les escoles concertades tenen clients, cada febrer inicien campanyes intensives i molt agressives de màrqueting i, per bé o per mal, funcionen en termes de viabilitat econòmica i captació de nous alumnes. L’administració ha entrat en aquesta lògica mercantil aplicant-la a tot el sistema, inclosa la xarxa pública, i justificant els concerts en termes de sostenibilitat del sistema educatiu i sota uns paràmetres economicistes que no tenen raó de ser quan parlem d’educació pública. El màrqueting educatiu ja és un servei especialitzat de les empreses de comunicació i fins i tot els mitjans de comunicació públics el noticien com a tal (parlant de missatges que venen i donant preus: de 500 a 3.000 €/campanya) com si es tractés d’una necessitat i una dinàmica social autònoma i innòcua, sense fer referència en cap moment a les crítiques a la mercantilització de l’educació que fa anys que adverteixen múltiples col·lectius i plataformes. Però sota aquest nou marc economicista, l’educació pot cedir-se a tercers i, per tant, liberalitzar-se. El pes inversor sobre aquest dret universal es traspassa a mans privades i l’administració queda alliberada d’aquesta llosa inversora. Així s’explica que Catalunya estigui amb un 2,91% del PIB a la cua d’Europa en inversió en educació, darrere de Portugal (5,27%), Grècia (4,10%) o la mitjana d’Espanya (4,47%).

6. Copagament i concertació inversa: la infrainversió estructural en educació (2,91% del PIB), la desinversió gradual i cada cop més estructural en la pública (les famoses retallades) i la injecció creixent de diners públics a les escoles concertades provoquen mancances de tot ordre dins les escoles públiques. Aquestes mancances són compensades per transferències privades de rendes (els copagaments) o l’entrada d’actors privats que supleixen el paper de la inversió pública (la nova filantropia): les famílies assumeixen el pagament de la matrícula, el menjador, els llibres i les sortides; les AMPES (a través de les quotes familiars) assumeixen el pagament de reformes i rehabilitacions, material escolar o fins i tot la formació permanent dels mestres o la incorporació de personal de reforç; i, en un gir encara més sofisticat, s’arriben a donar casos en què escoles públiques cobren per compartir els seus projectes educatius a tercers o en què entitats bancàries com La Caixa patrocinen programes d’innovació pedagògica a les escoles públiques, com és el cas d’Escola Nova 21. La gratuïtat de l’educació a l’escola pública ja no només és inexistent sinó que es requereix un finançament addicional privat que replica el patró ja naturalitzat de la concertada i que genera desigualtats agudes entre la pròpia xarxa pública: les comunitats escolars que tenen major poder adquisitiu poden compensar millor la manca de recursos i les més desafavorides econòmicament s’apropen cap a una escola pública merament assistencial. A les escoles públiques neixen les subxarxes i es produeix un fenomen de “concertació inversa” on les escoles públiques reben “aportacions voluntàries” de diners privats. El parc escolar s’homogeneïtza en termes de pagament però, en comptes de virar cap a la total gratuïtat i l’accés universal a una educació de qualitat, es consolida el copagament a l’estil de la concertada i, per tant, la segregació i l’accés desigual a l’educació en termes de poder adquisitiu.

7. Colonització ideològica: la consolidació de l’escola concertada dona força a les indústries escolars privades per esborrar fronteres i les seves línies sociopolítiques i pedagògiques es mimetitzen en la xarxa escolar pública. La històrica vocació de transformació social de l’escola pública es desdibuixa progressivament i aquesta es converteix gradualment en una institució políticament conservadora i connivent amb l’estatus quo. Aquesta colonització ideològica que, evidentment també és fruit d’una política conservadora general, es manifesta en molts nivells. La governança dels centres, amb el suport legislatiu de la LOMCE i la LEC, deixa de ser democràtica i passa a reproduir patrons empresarials. La renovació pedagògica passa a ser aparentment innocent i despolititzada tot abandonant les històriques intencions emancipadores de l’escola pública. La lògica competitiva penetra a les escoles públiques les quals, ja sigui per projecte i línia pedagògica o per configuració social i context socioeconòmic, acaben diferenciant-se radicalment entre elles i, tot oblidant la cultura cooperativa que sempre les havia caracteritzat, es veuen immerses en lluites per aconseguir sol·licituds de matrícula, recursos i el reconeixement de les famílies i de l’administració.

Segregació, lliure elecció, privilegis i discriminacions, dispersió política, mercantilització, copagament i colonització ideològica. L’aposta de Meritxell Ruiz, el Departament d’Ensenyament i el govern de la Generalitat de Catalunya ja la sabem. Però, i nosaltres? Apostem o no apostem per la pública?

Per què cal apostar de forma unívoca per l’escola pública?

barracons-ceip-gegant-salt
1. Heterogeneïtat. A l’escola pública hi van persones de tot tipus i, de fet, la coeducació de gèneres, classes, capacitats, cultures i origen és una de les lliçons de vida més importants que pot donar l’escola als nostres fills i filles i també a les famílies. La diversitat social és una de les grans aportacions de la renovació pedagògica de principis del segle xx i actualment l’única escola que garanteix per principis aquesta metodologia és la pública. Implica el coneixement i l’aprenentatge de la mirada de l’altre i de la relativitat de la mirada pròpia, el coneixement i l’aprenentatge de l’alteritat, de la pluralitat, del conflicte, de la tolerància, de la convivència i de la inclusió. L’educació en una comunitat escolar diversa, heterogènia, es considera una contingència de l’escola pública i es tracta, en canvi, d’una política social i una metodologia pedagògica fonamental.

2. Pluralitat de pensament. L’escola pública és laica, no ensenya des de la doctrina catòlica ni des de cap altra religió o dogma. L’obertura i la pluralitat són un punt de partida fonamental per a l’educació en la llibertat de pensament i la crítica. Tots els infants  (de cultures atees, catòliques, musulmanes…) tenen el dret de repensar la seva cultura familiar posant-la en context i en relació a la pluralitat que li ha d’oferir l’escola, i és des d’aquí és d’on poden néixer l’esperit crític i el pensament lliure que l’escola té el deure primordial de desenvolupar.

3. Democràcia directa. A l’escola pública la gestió comunitària i la democràcia directa s’han materialitzat tradicionalment com a cap altre lloc de la nostra societat, malgrat la progressiva desnaturalització fruit de les darreres lleis educatives. Claustres, consells escolars, AFAs i AMPAs, comissions mixtes i de coordinació amb altres agents sòcio-educatius de l’entorn continuen sent espais on es debat i es prenen decisions col·lectivament. L’escola pública no és una empresa sinó un bé comú on la comunitat escolar és el subjecte primordial i la democràcia la metodologia essencial de governança. Es tracta d’un autèntic i insòlit oasi de gestió comunitària on docents, famílies, alumnes, monitors, personal de servei i administració se senten corresponsables d’allò que gestionen i ho fan posant en acció, de forma palpable i directa, el funcionament democràtic com en cap altre lloc de la nostra societat es fa. L’escola pública és una escola de democràcia directa, l’últim reducte d’una voluntat democràtica real, performativa i exemplificant.

4. Accés universal, igualtat d’oportunitats. L’escola pública és de tots i per a tots. L’exclusió per raó de poder adquisitiu, origen, cultura, religió o gènere no només no ha format part dels seus principis sinó que, precisament, s’ha fonamentat en el principi oposat, el de l’accés universal i la inclusió que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els infants. Tothom, del més pobre al més ric, té el dret i la possibilitat d’accedir a una plaça pública i al currículum, les metodologies i els valors de la pública. En temps de crisi profunda de l’estat de benestar, on les condicions laborals i materials de vida cada cop són més difícils per a moltes famílies i on la cultura del consum s’estén imparable, l’escola pública és la única institució pública que pot i té el deure de garantir a tots infants per igual des d’un àpat diari fins al pensament crític.

5. Transformació social. La raó de ser de l’escola pública és la transformació social, aquest és el seu origen i el que omple de sentit qualsevol altra dimensió des de la qual la mirem d’entendre. L’educació és un dret universal i l’escola pública la institució que el converteix en realitat.

Heterogeneïtat, pluralitat de pensament, democràcia directa, igualtat d’oportunitats i transformació social. Cinc arguments que justifiquen la prioritat pedagògica, social i política de l’escola pública per sobre de la concertada. No hi ha millor escola de vida que la que viu i legitima els drets socials. En comencem a parlar?