29/1/17

PREMSA-TERRITORIS: recull #18GVagaEnsenyament 11]

 PREMSA ALS TERRITORIS
#18GVagaEnsenyament

BARCELONA


La CGT ha decidit mantenir la convocatòria de vaga del professorat del 18 de gener tot i que els altres sindicats no s'hi han sumat i mantenen la jornada de vaga del 9 de febrer. Amb aquesta convocatòria CGT Ensenyament vol exigir que es comencin a revertir les retallades en educació pública. L'aturada del 18 de gener s'ha programat coincidint amb el debat d'esmenes parcials de l'àrea d'educació als pressupostos de la Generalitat i, entre altres coses, reclama el retorn a l'horari lectiu de 18 hores a secundària i 23 a primària, substitucions de tot el personal des del primer dia, cap tancament d'aules a centres públics i reducció de les ràtios.
La CGT ha fet una crida a les famílies perquè "se sumin a la vaga i no portin els seus fills a l'escola o a l'institu"t i "anima a les entitats i col·lectius preocupats per l'Ensenyament Públic que participin en la concentració" que faran el 18 de gener a les dotze del migdia davant del Parlament de Catalunya.

LLEIDA


ENTREVISTA A MIQUEL GONZÁLEZ (Secretari general CGT Ensenyament) I a ANNA CAMPANERA REIG (Delegada sindical CGT Ensenyament)
 


TARRAGONA


El sindicat de la CGT Ensenyament fa una crida als treballadors d’ensenyament públic a la vaga convocada pel 18 de gener davant del Parlament. El sindicat fa coincidir aquesta jornada a la setmana de debat d’esmenes parcials als pressupostos del 2017 de la Generalitat de Catalunya. Des del sindicat lamenten que aquests pressupostos no s'adeqüin a les necessitats educatives. El sindicat manté aquesta data tot i que a la darrera reunió intersindical es va acordar que la única jornada de vaga es celebraria el 9 de febrer. La delegada de la secció sindical d’Ensenyament de la CGT, Marta Minguella, ha explicat que la data del 9 de febrer és massa tard perquè les decisions sobre les assignacions pressupostàries ja estarien preses.

L’objectiu de la vaga del 18 de gener és revertir les retallades, retornar l’horari lectiu a 18 hores a secundaria i 23 hores a primària, aconseguir les substitucions des del primer dia i reduir 2 hores lectives als majors de 55 anys. El sindicat assegura que des del 2012 s’ha reduït la plantilla docent mentre creix el nombre d’alumnes i el ràtio per classes. Per aquesta raó manifesten que aquesta situació no atorga una educació de qualitat. Des de Tarragona treballen per organitzar accions el mateix 18 de gener i traslladar-se després a Barcelona per fer més pressió.


TARRAGONA DIARI
@delCamp_cat

Els professors es manifestaran a Tarragona en la vaga del gener

Josep M. Llauradó

Un total de 6.767 professors del Camp de Tarragona estan cridats a la vaga els propers 18 de gener i 9 de febrer. La primera, només convocada pel sindicat CGT, comptarà amb una concentració a la seu dels Serveis Territorials d'Ensenyament el mateix dia 18 a les vuit del matí, per després anar en autocar fins a les portes del Parlament, tal com van decidir aquest dijous al vespre en assemblea. Allà s'hi estaran debatent les esmenes als pressupostos de la Generalitat i és per això que han decidit convocar la vaga aquest dia i no el 9 de febrer, que és quan s'aprovaran.

I és que malgrat l'increment de vint mil alumnes al territori des de l'any 2012, com en la resta de Catalunya, la reducció de professorat emprenya els sindicats. Es tracta, doncs, d'una vaga «en clau pressupostària» amb reivindicacions «que no són de màxims» tot i que, assenyalen, podrien reclamar l'incompliment de la Llei d'Ensenyament de Catalunya (LEC) que diu que s'ha de dedicar un 6% del PIB a l'ensenyament públic del país, una xifra que actualment es troba en el 2,4%.

Entre les seves reivindicacions hi ha el retorn de l'horari lectiu de 18 hores a secundària i 23 hores a primària, el cobriment de substitucions des del primer dia o la reducció de ràtios a les aules. Per fer-ho possible serien necessaris sis mil nous docents que, segons la CGT, s'haurien de pagar amb els 55 milions d'euros que van a l'escola concertada. La vaga està convocada només a nivell de professorat de preescolar fins a universitat.



PREMSA: recull #18GVagaEnsenyament 10] Entrevista a Miquel González, secretari general de CGT Ensenyament

Miquel González: ‘Amb la vaga, la CGT no vol trencar el procés, sinó millorar les condicions dels professors’

http://www.vilaweb.cat/noticies/miquel-gonzalez-amb-la-vaga-la-cgt-no-vol-trencar-el-proces-sino-millorar-les-condicions-dels-professors/

Miquel González és professor de primària en una escola de Sabadell i secretari general de la federació d’Ensenyament del sindicat CGT. Aquest sindicat anarcosindicalista és el quart del país quant a força dins les escoles, i l’únic que ha convocat vaga el dia 18 de gener. Tota la resta, l’han convocada el 9 de febrer. En aquesta entrevista, feta a la seu de la CGT a Barcelona, González explica quines són les seves reclamacions, per què convoquen la vaga tots sols i quina relació veu entre la vaga i el procés polític que viu el país.

Quines reclamacions feu?

 —Revertir les retallades a ensenyament. Considerem que ja ha passat prou temps per a recuperar tot allò que s’ha sacrificat.

I en concret?
 
—En concret reclamem una reducció de l’horari lectiu, cosa que vol dir augment de plantilla. Es feien 23 hores lectives a primària, i 18 a secundària. Fa dos o tres anys van apujar-ho a 25 i 20 hores, respectivament. La reducció d’hores lectives que reclamem vol dir que s’han d’augmentar les plantilles. En segon lloc, cobertura de les substitucions des del primer dia. Amb les retallades s’hi va perdre i ara ens podem trobar que el substitut no arriba fins al setè dia. Tercer: els professors més grans de cinquanta-cinc anys poden agafar hores. Volem que es cobreixen aquestes hores amb substituts. Quart: que no hi hagi tancament de línies. Malgrat que, objectivament, la baixada demogràfica hi és, a secundària la massificació a les aules és important. El nombre d’alumnes per grup és molt alt. No com a Finlàndia, per cert. Tenim una mica de més de 25 alumnes per aula. Per la CGT hauríem de tenir-ne 20.

La consellera us ha rebut?
 
—Com a CGT, no. I en grup, tampoc. Al setembre vam fer una acampada a Via Augusta, davant la conselleria. Un parell de nits acampats. No es va posar en contacte amb nosaltres en cap moment. I tenia el despatx allà.

Us heu passat correus electrònics mútuament?
 
—Amb la CGT, no.

Vosaltres heu enviat correus demanant trobades?
 
—Ara, per la força dels fets, i com marca la llei, hi ha un procés de mediació. Ens hi trobarem. És un protocol previ a la vaga. Treball cridarà les parts. Per veure si s’atura la vaga. Però la història ens diu que no passa mai, i les vagues s’acaben fent.

Si no s’accepten les peticions, què fareu?
 
—Nosaltres convoquem davant el Parlament. A dins discutiran. La nostra idea és fer una assemblea a la tarda. Farem valoració de resultats i els passos a seguir. A partir d’aquí, veurem. No descartem de fer més mobilitzacions i afegir-nos a la del dia 9. Si s’acaba fent, que encara s’ha de veure.

A ensenyament passa com a periodisme, i tants sectors, que el treballador públic cobra més, i està més organitzat sindicalment, que el treballador privat?
 
—En general, podríem dir que sí. Tenim més presència sindical a la pública. Però en sous, cada vegada la diferència és més petita.

Què cobra, un professor?
 
—Un professor de primària a l’escola pública que faci dos o tres anys que treballa, pot vorejar els 2.000 euros al mes, en catorze pagues. Amb la privada hi ha cada vegada més equiparació salarial.

Em pensava que a la privada estaven molt pitjor.
 
—No, no. Penseu que una part dels diners de la concertada, la paga l’administració. Aquí hi ha la trampa. Nosaltres sabem que és un debat difícil, però per la CGT és central que arribi un dia que se suprimeixin tots els concerts. De manera raonada, parlada i pactada.

Per què la CGT va tota sola a la vaga i no amb la resta de sindicats?
 
—No per les reivindicacions. Són les mateixes. Però ens separa el moment, la data, de fer la vaga. Nosaltres creiem que la vaga s’ha de fer durant la tramitació del pressupost.

Per què?
 
—Perquè és el moment de pressionar: quan es negocia al parlament. Per això la fem el dia 18. En canvi, la proposta de CCOO i USTEC és que sigui el 9 de febrer, quan la cosa ja s’ha liquidat. Per nosaltres, s’ha de fer pressió abans, i pensem que fer-la tan tard no deixa de ser postura i prou. Una vaga de rebequeria. Nosaltres anem seriosament a lluitar en un moment que creiem idoni. Per això optem per anar sols. Però no rebutgem que els altres sindicats s’hi afegeixin. O que nosaltres ens afegim a la seva. No descartem d’anar a la del 9. De fet, l’administració ha fet alguna cessió després de tota aquesta pressió.

Quina?
 
—Recentment, la consellera ha enviat als docents les millores que promet per al curs que ve. Moltes són insuficients, però és per a frenar el professorat, i que no doni suport a la vaga.

Un clàssic és la relació entre partits i sindicats. Fins a quin punt no teniu por que els partits utilitzin els sindicats per a la seva agenda pròpia? I si tot això només es fa per una batalla entre polítics, en ple procés, i ara us utilitzen?
 
—La CGT no ha estat mai lligada a cap organització política. En canvi, altres organitzacions, sí: és recollit als llibres d’història. ICV i CCOO. PSOE i UGT. És als llibres d’història. Sí que és veritat que ara hem rebut crítiques estrambòtiques, com si la CGT, amb aquesta vaga, volgués trencar el procés. I no. Amb la vaga, la CGT no vol trencar el procés, sinó millorar les condicions dels professors. És el que preval. No acceptem cap condicionant polític.

No teniu afinitats amb cap partit?
 
—Com a organització, no. Òbviament que pot haver-hi afinitats dels nostres afiliats. Sigui amb la CUP, o amb altres. Si un partit polític té reivindicacions socials i són més radicals, hi haurà més coincidència. Però si no hi té sintonia, no hi ha cap mandat. Cap. En el nostre cas no hi ha cap corretja de transmissió que ens pugui condicionar.

En una Catalunya independent seria més fàcil la millora de les condicions dels professors, igual, o pitjor?
 
—En abstracte, com menys organització burocràtica hi hagi, millor. Si depens d’un estat, compartir amb altres comunitats autònomes, etc. En canvi si anem reduint capes, anem fins a la filosofia màxima anarcosindicalista, que és l’autogestió. Per tant, en abstracte estaríem d’acord. Però tot això no pot ser buit de contingut. Si s’està al servei de poder decidir, de manera compartida, s’arriba a una societat més justa i solidària. La societat catalana, sigui independentista o no, com que ha sofert tantes agressions de Madrid, i ens ho han posat tan fàcil, hi trobes gent, i companys meus no només del sindicat, que no estarien per un estat independent, però que tenen aquest rebuig contra Madrid. El problema és que la injustícia no únicament ens la trobem allà. Aquí també. Com va passar amb els anys de pujolisme. També pot passar que al final només canvies el collar del gos. I s’ha de dir. Ara, és un escenari que estructuralment podria ser favorable, sí. Podria ser una organització més propera i no tan burocratitzada. Però no es pot deslligar del contingut. Si no, no té sentit.

En un referèndum d’independència, què votaria Miquel González?
 
—Jo prioritzo uns altres aspectes. Hi ha consonància, això sí, que és bo que un país determini la seva forma de viure i d’organitzar-se. I aquesta és la nostra línia: l’autoorganització dels ciutadans. Passa que autoorganitzar-se, i ser independent, ha de ser per una cosa que tingui un benefici col·lectiu. Evidentment, el sindicat es posiciona a favor de la consulta com a valor democràtic, i és irrenunciable. Però ha de venir amb un projecte social. No a qualsevol preu.

S’han fet només dues vagues aquests darrers set anys.
 
—És veritat que durant aquests anys l’actitud del professorat ha estat de caiguda, i amb poca mobilització. Els darrers dos anys hem intentat revitalitzar-ho. Per a nosaltres fer la vaga ara va lligada al pressupost. La vaga i la mobilització ha d’anar lligada al pressuposto, perquè és quan es fa la distribució de diners, i partides, per cada concepte. És quan s’ha de fer la pressió necessària. La nostra motivació no és política. En qualsevol cas, ara podria ser una oportunitat dels grups polítics que tenen per objectiu la independència: fer polítiques que millorin la vida dels seus ciutadans. Seria un fantàstic gest per part seva, i es veuria que són garantia que un país independent això anirà millor. Aquí ho teniu. Però ens hem trobat tot el contrari. A tot l’estat la paga del 2012 ja l’han cobrada. Aquí ens la fraccionen en quatre anys.

Potser la Generalitat no té tants diners?
 
—No és creïble. Madrid ens roba? Sí. És veritat. Però també ens roba Andorra i Suïssa. No és un problema estrictament territorial, sinó d’ideologia. I CDC practica la mateixa ideologia que el PP.

OPINIÓ: Arnau Rodellar, recull #18GVagaEnsenyament 9] Al rescat de l'educació pública

                        
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/rescat-leducacio-publica-113381

Els mesos d'octubre, novembre i desembre del 2016 van ser molt actius en els centres educatius públics de Catalunya. Es van realitzar assemblees de treballadors i treballadores on es va plantejar el període de debat dels pressupostos del 2017 com un moment clau per recuperar la inversió a l'educació pública.


L'actual abandonament i desinversió a la xarxa d'escoles públiques es materialitza a través de ràtios d'alumnes per aula molt elevades, fills i filles de famílies migrades sense Aules d'Acollida, alumnat amb necessitats educatives específiques sense educadores d'educació especial, ni tècnics en educació infantil (TEI) a P3, ni TIS, ni el personal dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP) suficient.


Pel Departament d'Ensenyament els infants i adolescents catalans matriculats a l'escola pública no mereixen la incorporació immediata de docents substituts quan es produeixen baixes, ni un aprenentatge en edificis en condicions. Es tanquen línies a centres públics i no es construeixen els instituts públics necesaris. Hi ha una manca de personal docent que provoca sobrecàrrega d'hores lectives, i resta temps a coordinacions, preparació de classes i col·laboració amb les famílies.


Davant d'aquesta situació cal aturar l'abandonament i la privatització de l'escola pública catalana, augmentar-ne la inversió, rescatar-la i dignificar-la. Per això, fem vaga el proper 18 de gener (concentració a les 12 hores, davant del Parlament) i el 9 de febrer. Aturarem els centres educatius públics contra les polítiques neoliberals.

Arnau Rodellar
Delegat Sindical de CGT Ensenyament

OPINIÓ: Jordi Martí Font, recull #18GVagaEnsenyament 8] "18G i 9F, vagues a l’ensenyament públic, encara que sigui per les molles"



Publiquem article del company Jordi Martí Font, de Deixa de ser una illa,  sobre la necessitat de les vagues d'ensenyament que s'han convocat per als dies 18 de gener i 9 de febrer, quan aquesta última encara estava damunt la taula...

Els dies 18 de gener i 9 de febrer, professores i mestres estem cridades a participar en dues vagues en defensa de l'educació pública, unes vagues en què també són cridades a donar-hi suport mares i pares, alumnat en general. Es tracta de dues vagues que volen incidir en la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 per tal d'aconseguir, en aquest cas, les molles. No, no estem parlant del pa sencer i ni tan sols d'un tros de pa. Són vagues per les molles, però avui, el 2017 i aquí, les molles esdevenen imprescindibles per continuar fent la nostra professió com a ensenyants sense esdevenir una altra cosa que no anomenaré.
Massa sovint, a les classes, claustres, reunions i passadissos veus gent nerviosa, amoïnada, sense respostes possibles a problemes que veuen impossibles de solucionar. És normal veure professores i professors que no aconsegueixen ni tan sols «controlar» les seves aules, ja no parlo d'ensenyar alguna cosa, i es pregunten què falla ara si abans ells mateixos podien fer-ho. I el tema és clar, avui la diversitat d'alumnat —que ha d'existir perquè la nostra societat és així— no té una resposta adequada per part de l'administració, que no dota els centres de tot allò necessari per fer-hi classes en les mínimes condicions exigibles. Les classes estan massificades, els substituts i substitutes tenen condicions laborals draconianes segons les quals no tenen vacances perquè els fan fora abans, les ràtios legals són de 30 nens i nenes per classe com a conseqüència de les retallades, amb múltiples tipologies d'alumnes que no es poden tractar de cap manera ja que també hi ha hagut retallades en reforços i recursos bàsics com són TEIs, USEE, possibilitat de dobles tutories o aules d'acollida.
Qui governa va retallar les plantilles, va robar les vacances als treballadors que no eren definitius i va tancar aules mentre apujava les ràtios fins a extrems inassumibles. Mentrestant, l'escola privada no parava de rebre diners i més diners —les escoles de l'Opus Dei, 30 milions d'euros a l'any— i les concertades, que són escoles privades pagades amb diners de totes i tots, passaven al davant de l'escola pública quan calia tancar o deixar obertes línies de P-3. I res d'això és culpa de Madrid... Amb aquestes vagues demanem un augment de 140 milions d'euros en el pressupost d'ensenyament, les molles com deia, per tal de reduir l'horari lectiu i tornar a les divuit hores a la secundària i vint-i-tres a la primària, rebaixar el nombre d'alumnes per grup i ampliar l'oferta d'ocupació. Amb un mínim de voluntat política es pot fer i en això estem.
Tornem ara a fer vaga perquè aquesta és una eina que serveix i pot servir. I no admetrem que ningú ens digui que callem per no entorpir un «procés» que precisament el que hauria de fer seria valorar que qui treballa en espais com aquests demani treballar millor per tal que infants i joves estiguin ben atesos i esdevinguin persones plenes. Cap procés d'alliberament nacional pot prescindir, precisament, del seu futur, de l'educació. I ara ens mobilitzem per les molles, pels mínims, perquè són imprescindibles avui i aquí. Senyores i senyors que maneu tant, feu un gest i comenceu a revertir l'actual situació.
 
Jordi Martí Font
Membre de la secció sindical "Deixem de ser una illa-CGT Ensenyament Tarragona"

OPINIÓ: Ermengol Gassiot, recull #18GVagaEnsenyament 7] Escombrarem anarquistes i comunistes


“Escombrarem anarquistes i comunistes”

 Reflexions arran d'una vaga

https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/01/17/escombrarem-anarquistes-i-comunistes/

Article d'Ermengol Gassiot, secretari general de CGT de Catalunya 

3
Passi el que passi dimecres, la vaga convocada per la CGT a l’ensenyament públic no universitari haurà servit per a diverses coses. Aquesta afirmació no ens hauria d’estranyar en absolut, ja que pel moviment obrer tradicionalment les vagues eren eines que es planificaven i es duien endavant amb la intenció clara d’assolir determinats objectius. Les vagues no es fan per cosmètica. Suposen un esforç per a qui les fa. Els i les treballadores vivim del nostre salari i, per tant, no cobrar ens erosiona les condicions de vida. En conseqüència, quan es promouen cal definir clarament la seva utilitat. Aquesta és la raó per la qual CGT convoca precisament la vaga el dia 18 de gener. Una raó que no costa gaire d’entendre a qui, realment, vulgui entendre el perquè de la data de la vaga. El dia 18 encara s’estaran negociant els pressupostos de la Generalitat dels quals pengen, directament, una part de les reivindicacions que motiven la vaga: més pressupost per a l’educació pública per tal de poder incrementar el nombre de docents i reduir les ràtios, eliminar els barracons que encara hi ha a escoles i instituts i la progressiva eradicació del concerts. En canvi, fer-ho només quan els pressupostos ja estiguin tancats, i em temo que aprovats, és una simple acció de cosmètica o de maquillatge. No cal fer massa voltes per veure que la convocatòria del dia 9 de febrer, que altres sindicats han posat a sobre la taula i que es farà un dia en que ja s’haurà tancat la negociació pressupostària, poc aporta a la pressió per a rectificar com a mínim les partides d’educació d’aquests pressupostos neoliberals i de misèria.


Com deia, la vaga del 18 de gener servirà per a diverses coses. De fet, ja ho està fent abans de que es dugui a terme. Ha tret a l’escena pública que les propostes del govern per a l’educació pública són clarament insuficients i perpetuen les polítiques liberals dels governs de’n Mas. Ha obert debat i ha incrementat la pressió sobre qui els vol aprovar, ho hagi dit o no de manera oberta. Ajuda a la mobilització del col·lectiu de docents no universitaris que, els darrers anys, ha estat menys actiu que temps endarrere en la defensa de l’escola pública. I contribueix a articular un seguit d’iniciatives a nivell de centre, local o de barri en favor de l’ensenyament, entre elles les que representen moltes assemblees grogues i plataformes diverses. Crec que molts d’aquests espais confluirem el dimecres 18 de gener davant del Parlament. I espero que aquest dia sigui una primera sortida en escena d’una lluita que ha de tenir continuïtat.

sos-educacio
També penso que la vaga del 18 de gener està contribuint a posar a cadascú al seu lloc. El govern ja sabem on es posiciona, i els partits que li donen suport també. I ara també coneixem on se situen els sindicats majoritaris de l’ensenyament a Catalunya, que no només són CCOO i UGT (en veritat, el majoritari en termes electorals no és cap d’aquestes dues centrals). D’alguns d’aquests sindicats no ens sorprèn massa que intentin erosionar, per dir-ho finament, les convocatòries que no surten d’ells. Però del més “majoritari” sorprèn una mica més. I no potser tant del sindicat com a tal, sinó que és especialment interessant veure com alguns dels seus membres destacats, i que no fa tants anys participaven de moviments socials alternatius, fan servir determinats arguments. Un que he anat veient reiteradament consisteix en recordar que la CGT no representa a la comunicat educativa perquè, diuen, no té ni el 5% dels delegats i delegades escollits a tota Catalunya. No seré jo qui entri en una guerra de xifres, ja que si mirem els resultats electorals per zones, podem observar com al Baix Llobregat va superar el 20% i a Barcelona o als vallesos el 10%. Però aquest ús intencionat de les xifres no és el que per a mi és directament aberrant. El que jo trobo més preocupant és que el principal argument per a desqualificar la convocatòria del 18 de gener sigui un paràmetre electoral. Gent sorgida de moviments socials recorrent a la representació electoral per a validar o no una proposta de lluita? Si aquest argument l’apliquéssim, precisament, als propis moviments socials invalidaríem d’arrel qualsevol activitat seva amb una frase del tipus “que nada són y a nadie representan” digna de l’insigne Ángel Acebes o d’en Felip Puig i els seus subalterns. En definitiva, ha tret a la llum alguns dels efectes perversos de la creixent institucionalització d’uns sectors de l’esquerra combativa d’anys enrere. Procés en el que, intueixo, s’insereixen els esquemes de raonament d’aquests antics militants.
esquirol1
I, finalment, la vaga del 18 de gener ha tornat a deixar en evidència el caràcter profundament classista dels sectors hegemònics d’aquesta pel·lícula inacabable que molts anomenen el Procés. No cal cercar massa per veure que la CGT tenim la capacitat de ser el sindicat de la CUP i, alhora, agents del CNI o del Borbó. En aquesta aparent diversitat hi conflueixen, per a un grapat d’hiperventilats processistes, el comú objectiu d’enderrocar el camí cap a la independència de Catalunya conduït pel govern de Junts Pel Si i un seguit de “business friendlies” que els acompanyen. És a dir, una vaga contra el govern català (que, no oblidem, respon als interessos d’una part de la burgesia principatina) necessàriament és obra d’un enemic extern o d’una colla d’arreplegats inconscients manipulats des de l’exterior. Sota aquesta percepció transversal del Procés, no hi ha classes socials sinó, simplement, el “bloc del sí” i el “bloc del no”. Evidentment, els sindicats en lluita contra el govern som, per aquesta gent, part del “no” i els és igual el que pensem sobre la autodeterminació o la independència de Catalunya. A banda de la voluntat de desqualificar, d’una altra manera si voleu, la vaga, darrera aquest tipus d’arguments s’hi amaga la incapacitat d’entendre que les organitzacions de treballadors i treballadores podem tenir els nostre propis objectius i programa de lluita, al marge i autònoms respecte partits i altres formes de política institucional.

El rerefons dretós d’una part del processisme s’ha fet palès també en les crítiques a la vaga. Hi ha qui ha anat més enllà i ha defensat la necessitat de replantejar les vagues quan (o en el supòsit de que) Catalunya sigui independent. El símil d’aquest tipus de discursos amb els dels tertulians de mitjans de la caverna mediàtica espanyola és esparverant. Alguns, encara, han sigut més agosarats. Ens presenten, a qui defensem la vaga, com enemics de Catalunya. I, en aquesta lògica, hi ha qui s’ha desfermat i ha arribat a defensar que caldria escombrar anarquistes i comunistes d’una futura Catalunya independent. En definitiva, tot una declaració d’intencions d’un professor d’universitat.

Retornant-nos l’alegria de lluitar, la vaga del 18 de gener ha guanyat. Recuperant la dignitat dels i les treballadores de l’ensenyament, la vaga del 18 de gener també ha guanyat. Fent-nos replantejar la deriva d’antics militants de moviments socials, la vaga també ha guanyat. Destapant derives feixistes camuflades sota discursos d’aparent alliberament nacional la vaga ha seguit guanyant. Perquè, no ho oblidem, convé saber on som, qui som i quin camp per córrer, i per lluitar, tenim davant.

Ermengol Gassiot
Secretari General de CGT DE Catalunya

OPINIÓ: Josep M. Casasús, recull #18GVagaEnsenyament 6] Dues vagues, una reflexió

DUES VAGUES, UNA REFLEXIÓ
Article de Josep M. Casasús Rodó, professor de l'INS Manolo Hugué de Caldes de Montbui
http://filosofia-insmanolohugue.blogspot.com.es/2017/01/dues-vagues-una-reflexio.html


Dues convocatòries de vaga:
18G (convocada per CGT amb el suport de la COS)
9F (convocada per USTEC, CCOO, Aspec, UGT...)
Ara voldria, doncs, compartir la meva reflexió.

Diuen alguns: «Fer vaga no serveix de res»

Però jo recordo finals del curs passat, el 22 de juny del 2016, quan un grup de professors del Manolo vam fer una pancarta i vam participar a una concentració a la plaça Urquinaona que finalment es va convertir en una manifestació espontània fins a Pça Sant Jaume. Es va aconseguir que el Departament es fes enrere en les retallades de 300 places del programa d’escola inclusiva.

I jo dic: «Quan no n’hem fet, de vaga, o no ens hem mobilitzat, ja ens l’han colat!»

També recordo que a aquelles alçades de curs el Departament ens va colar dues retallades més:
  • eliminació de la reducció dues hores lectives (i no de permanències) per al professorat major de 55 anys
  • el no pagament del més de juliol per a professorat substitut
El Departament ho va anunciar de cop i volta, sense previ avís ni negociació, en un moment del curs que tots i totes anem de bòlit, i comptant que no afectava a tot el professorat... Tothom valorava amb indignació les noves retallades però com a col·lectiu no ens vam saber mobilitzar...
Potser ara és el moment de reprendre aquella indignació, i mobilitzar-nos.
Sobretot és el moment d’avisar al Departament que noves jugades estratègiques per part seva poden tenir resposta des del col·lectiu de docents. Ara cal deixar clar que no ha de ser fàcil introduir segons quines mesures.

Diuen alguns: «Què és això de fer vaga?»

Fer vaga és recordar al Departament que si l’Educació funciona a aquest país és gràcies als treballadors i treballadores. Ho comentàvem l’altre dia a la Sala de Professors, un company i jo: davant la incertesa normativa, les dificultats fins i tot per a planificar un curs un any per l’altre, si l’educació funciona és gràcies als qui estem dia a dia al peu del canó. Fer vaga, doncs, és la manera de recordar a l’Administració que som una peça fonamental a l’Educació.
I a mi també em serveix per a recordar-me que puc deixar de treballar, en dia de vaga. Constato que el descompte a la nòmina o la possibilitat de ser mal vist per certes instàncies, no em fan renunciar a lluitar pel que penso que ha de ser l’Educació Pública, que estic disposat a arriscar per a retornar a unes condicions més dignes per tots i totes els qui treballem a l’ensenyament.
I fer vaga, després hi insistiré, és alçar la veu.

Diuen alguns: «Han de servir, aquestes vagues?»

Les dues convocatòries ja han servit, abans d’arribar a la primera data. Se n’ha parlat als mitjans, de la situació de l’Educació, i de les partides dedicades al projecte de pressupostos. Fins i tot, des de l’Administració s’han molestat a enviar-nos informació via correu electrònic sobre la proposta del Govern (cosa inèdita). Per tant, ja constatem que han estat útils les dues convocatòries. És clar, més ho seran si hi ha seguiment.

Diuen alguns: «Ara?! Ara que tenim els pressupostos més socials?»

Fer vaga també és alçar la veu.
Alçar la veu i dir que no és veritat el que es repeteix com un mantra (com els de la publicitat comercial). No són els pressupostos més socials. Segons la LEC s’hauria d’invertir un 6% del PIB, i no s’arriba al 3%. La inversió per alumne respecte a l’any 2010 ha baixat gairebé en 500 euros (3.454 euros per alumne l’any 2010, 3.070 el 2016). Substituts i substitutes seguiran sense cobrar el juliol. La precarietat continua. Encara tenim molts barracons per aquí i per allà. I podríem seguir.
I no poden ser socials aquests pressupostos perquè les polítiques no ho són. L’Administració treu partit de la precarització dels docents, i no només de tipus econòmic (penseu en això dels perfils i el pla de nomenaments, com serveix de sistema de control). Seguim destinant milions a les concertades de l’Opus, les quals estan molt marcades ideològicament i segreguen en funció del gènere. Iniciatives com Escola Nova21, o el debat Ara és Demà, van en la línia neoliberal de fer de l’educació un nou nínxol de negoci. Trobo molt simptomàtica aquestes imatges:

(Meritxell Ruiz, consellera d’Educació, al debat Ara és demà. Font:
https://twitter.com/ausiasferrer/status/820197584849530880?s=03)
Per això, davant la penetració d’interessos financers al món de l’educació, en fer vaga recordo a l’Administració que és fonamentalment gràcies als treballadors i treballadores que l’educació funciona i pot funcionar. És amb els docents, les seves experiències i demandes, que es podria millorar l’educació.
Ens hem de reivindicar com a agents actius i valuosos de l’Educació.1
Encara que només seguís la convocatòria de vaga un sol treballador o treballadora a un institut, ja hi hauria una veu alçada. Només que una sola persona alci la veu, ja hi ha una contestació al mantra que voldria ser el discurs únic.

Diuen alguns: «Ara els sindicats convoquen vaga, i ho fan en dos dies diferents!»

La majoria de sindicats (entre ells USTEC, CCOO, UGT, Aspec; més endavant s’hi podria afegir CGT) han convocat el 9 de febrer. Diuen que aquell dia encara in extremis es podrien incloure esmenes, canviar les partides, i volen demostrar així que tenen voluntat negociadora (cosa curiosa, això de la «voluntat negociadora», tenint en compte com fins ara ha respost el Departament a qualsevol reivindicació...)
CGT convoca abans, el 18 de gener. S’hi ha afegit la COS. No volen que sigui una vaga merament testimonial, com una mena de declaració ideològica, més propera a la llibertat d’expressió que a una acció reivindicativa. Ara és la setmana de debat d’esmenes parcials als pressupostos de la Generalitat de Catalunya per l’any 2017. Ara es pot fer pressió. Alçar la veu, sí, però per a què sigui escoltada, i atesa. Per a pressionar en el moment en què es decideixen les partides. No només per a deixar constància d’una opinió...

Diuen alguns: «Només serviria una vaga indefinida»

Això m’ho ha comentat més d’un professor i professora a la Sala de professors. Això m’ho han dit alguns companys, mentre avançàvem a la manifestació d’un dia de vaga. (I també m’ho han dit alguns que mai no han fet ni una sola vaga, ni pancarta, ni mobilització...)
Jo diria que no és la vaga indefinida la que serveix, sinó la determinació d’arribar si cal fins a la vaga indefinida. Per això, ara tenim una ocasió de demostrar aquesta determinació. La idea és que el 18 de gener hi hagi una Concentració davant del Parlament de 12:00 a 14:00, per a fer sentir la nostra veu. I a les 16:00 hi ha convocada una assemblea, on es podrà decidir com continuen les mobilitzacions. Si dèieu que només valdria una vaga indefinida, ara tenim les eines per a començar a construir-la, no?
Depèn de nosaltres que la mobilització es traslladi als centres, i sigui continuada en el temps, adopti la forma que adopti.

Dues convocatòries de vaga: 18G i 9 F.
Jo ja he fet la meva reflexió.
Desitjo que cadascú faci la seva reflexió -i actuï en conseqüència.
1Com ho vol fer el «Debat Extraordinari sobre l'educació pública catalana", que es comença a preparar a partir del dissabte 21 de gener, com a alternativa al debat institucional Ara és Demà. Diuen els promotors a la convocatòria de la reunió preparatòria: «Els marcs i els actors establerts pel Departament d’Ensenyament a través d’Ara és demà han obviat moltes de les reivindicacions fetes durant tots aquests anys des de l’escola pública i han introduït noves qüestions que obeeixen a interessos privats aliens a la institució.»

Josep M. Casasús Rodó