ACOMPANYAREM L'ERMENGOL GASSIOT I ELS #27delaUAB EN LA DESOBEDIÈNCIA

Des de la secció sindical d'Ensenyament a Tarragona "Deixem de ser una illa" donem ple suport a la decisió del company Ermengol i secretari general de CGT Catalunya de respondre amb DESOBEDIÈNCIA als requeriments judicials dels #27delaUAB. 

En un cas repressiu, som víctimes d'un abús de poder. I hem d'intentar deixar de ser-ho per passar lluitadors/es, plantant cara

 Tenim molt clar que la nostra és una lluita justa i necessària, per la llibertat i els drets civils

Ermengol  Gassiot

Per tant, subscrivim completament el comunicat de l'SP de la CGT de Catalunya i manifestem que estarem al costat de l'Ermengol, dels #27delaUAB i de tot el procés per fer front a aquest procés polític de criminalització de la protesta i de l'acció sindical.

 

Comunicat de l’SP de la CGT de Catalunya

DESOBEÏM EL PROCÉS POLÍTIC DEL CAS "27 I MÉS" 

http://cgtcatalunya.cat/spip.php?article12469#.WTP5KcYp7IW

Recentment el jutjat de Cerdanyola del Vallès que instrueix el cas per la tancada d’estudiants al rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) de l’any 2013 (el cas conegut com a "27 i més") ha dictat una interlocutòria on es disposa l’obertura del judici oral i es fixa una fiança absolutament desproporcionada, de 511.835,05 EUR per a assegurar les responsabilitats civils. 27 persones encausades arran d’aquella protesta universitària estan a l’espera de peticions penals d’entre 11 i 14 anys de presó, segons el cas, i prohibició d’accés a la UAB durant 5 anys. Entre elles hi ha el nostre Secretari General, el company Ermengol Gassiot. La fiança abans esmentada, com tothom pot suposar, no serà abonada pels 27 afectats i afectades, la qual cosa probablement comportarà processos d’embargament de nòmines i béns.

Durant els propers dies o setmanes les 27 persones seran emplaçades a personar-se en dependències judicials per a fer-los entrega d’una còpia dels escrits d’acusació, a fi que en el termini de 3 dies compareguin amb advocat i procurador, i siguin requerits per a dipositar la fiança.

Aquest Secretariat Permanent considera que tot aquest procés no és sinó un muntatge motivat en una revenja política per part de l’anterior rectorat ultraliberal de la UAB, orientat a escarmentar per la via penal el moviment estudiantil i el sindicalisme que li plantava cara en defensa de la universitat pública. L’actuació d’aquell rectorat, i el relat conspiranoïc construït pels advocats que va contractar a tal efecte, ha estat aprofitada per la Fiscalia, òrgan polític de l’Estat espanyol, per a iniciar un esperpèntic procediment judicial que suposa el pitjor cas de repressió política a una universitat des de l’època del franquisme.

Davant d’aquesta situació, el nostre company Ermengol Gassiot ha decidit que no participarà en la farsa i que no es personarà al jutjat per voluntat pròpia sota cap circumstància, tot afrontant les conseqüències que es derivin de la seva decisió.

Aquest Secretariat Permanent comparteix plenament l’anàlisi que sosté la decisió presa pel nostre company Ermengol, i hi donem suport. Entenem que davant d’un atac de caràcter polític (instrumentat en forma de procés judicial) contra les llibertats i els drets civils és legítim practicar la desobediència i la solidaritat per a impugnar públicament la totalitat d’aquest muntatge repressiu. Considerem que en el moment present ens estem jugant bona part del missatge que es transmetrà a les lluites socials que vindran en el futur sobre la resposta que cal donar davant la repressió político-judicial. Ens juguem molt, i les estratègies punitives mitjançant les quals es vol paralitzar i escarmentar qualsevol mena de resistència sindical, estudiantil o social han de ser aturades. En el cas concret de l’Ermengol, el present muntatge està orientat a reprimir l’exercici de l’acció sindical de la CGT a la UAB en defensa dels drets de les treballadores i de la universitat pública i, més enllà d’aquesta, el considerem un atac al conjunt de la nostra organització.

Volem deixar clar que, en la mesura en què això depengui de nosaltres, cap de les 27 persones encausades està ni estarà mai sola. Fem una crida a totes les Federacions i Sindicats de la CGT de Catalunya, al conjunt de la nostra militància, moviments socials i persones solidàries a preparar la resposta col·lectiva i organitzada que aquests fets es mereixen. La CGT de Catalunya no quedarà a l’expectativa, ni restarà amb els braços creuats. Ens reservem el dret, com a organització, a actuar quan i com ho considerem oportú, tenint en compte la gravetat del cas.

DAVANT LA REPRESSIÓ POLÍTICA, DESOBEÏM! SI ENS TOQUEN A 27 ENS TOQUEN A TOTES!

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya 
2 de juny del 2017

#7J, CONCENTRACIÓ CONTRA L'ATAC A LA CONTRACTACIÓ DE PERSONAL INTERÍ

El govern central ha obert un nou front d'atac contra la classe treballadora. Cal, una vegada gens que ens organitzem i treballem juntes per aturar-ho.

El 7 de juny, cal ser davant la Delegació del Govern a les 18h, de motius en sobren

http://cgtense.pangea.org/IMG/pdf/denuncia_pge2017.pdf

El govern del PP vol  accelerar la destrucció de llocs de treball al Sector Públic amb les mesures que ha inclòs al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat. No prou content amb la supressió de molts llocs de treball un cop els seus titulars es van jubilant, aquestes mesures  provocaran a mig termini la destrucció de més llocs de treball que fins ara serien ocupats amb personal interí i un procés de regularització que  no arribarà a donar una oportunitat a la totalitat dels interins actuals, gran part d’ells amb més de sis anys d’antiguitat per la manca d’oferta pública.

Això ho fa amb la limitació de l’oferta pública d’ocupació per sota de les necessitats de reposició, la  retallada de les places estructurals ocupades per personal interí que poden ser convocades amb oferta pública, la  prohibició d’incorporar personal extern afectat per processos d’internalització de la gestió (com per exemple la municipalització de la gestió de l’aigua o de la neteja), la  prohibició del nomenament de personal interí o temporal en places estructurals pendents de convocatòria, la limitació complementària al màxim de 8% de places interines sense garantir la consolidació de totes les existents des de fa ja anys , etc.

També ataca als drets de tots els treballadors públics en general, deixant novament en suspens parts fonamentals dels seus drets de negociació i malmetent altres drets dels treballadors quan omet la previsió pressupostària per fer front a les reclamacions d’indemnització per acomiadament del personal temporal o interí, dret sòlidament establert ja per la jurisprudència.

Tot això és a més un abús de poder destruint l’autonomia de gestió de la resta d’administracions, autonòmiques i locals, pel que fa a la tria del seu model de gestió en un moment en el qual la ciutadania està reclamant amb força la gestió directa dels serveis públics.

El govern del PP vol  ACCELERAR LA DESTRUCCIÓ DE LLOCS DE TREBALL AL SECTOR PÚBLIC amb les mesures que ha inclòs al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat. No prou content amb la supressió de molts llocs de treball un cop els seus titulars es van jubilant, aquestes mesures provocaran a mig termini la destrucció de més llocs de treball que fins ara serien ocupats amb personal interí i un procés de regularització que  no arribarà a donar una oportunitat a la totalitat dels interins actuals, gran part d’ells amb més de sis anys d’antiguitat per la manca d’oferta pública.

Això ho fa amb la limitació de l’oferta pública d’ocupació per sota de les necessitats de reposició, la  retallada de les places estructurals ocupades per personal interí que poden ser convocades amb oferta pública, la  prohibició d’incorporar personal extern afectat per processos d’internalització de la gestió (com per exemple la municipalització de la gestió de l’aigua o de la neteja), la  prohibició del nomenament de personal interí o temporal en places estructurals pendents de convocatòria, la limitació complementària al màxim de 8% de places interines sense garantir la consolidació de totes les existents des de fa ja anys, etc.

També ataca als drets de tots els treballadors públics en general, deixant novament en suspens parts fonamentals dels seus drets de negociació i malmetent altres drets dels treballadors quan

omet la previsió pressupostària per fer front a les reclamacions d’indemnització per acomiadament del personal temporal o interí, dret sòlidament establert ja per la jurisprudència.

Tot això és a més un abús de poder destruint l’autonomia de gestió de la resta d’administracions, autonòmiques i locals, pel que fa a la tria del seu model de gestió en un moment en el qual la ciutadania està reclamant amb força la gestió directa dels serveis públics.

DEFENSEM ELS NOSTRES DRETS COM A TREBALLADORES!

CGT Ensenyament
Federació Sanitat CGT Catalunya
Secció Sindical CGT Ajuntament de Barcelona

ARTICLE: 2011, El moviment 15M, de Clara Camps

"El 15-M havia estat capaç de col·locar enfront de “la borsa, la vida”, i de fer evident que, enfront de l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Seguim-ne, doncs, el rastre"

Us fem arribar l'article que la Clara Camps ha publicat a  https://lluitescompartides.cat/lluites/lluites-2010-actualitat/15m/ , una reflexió del 15M, amb la perspectiva necessària per comprendre que val la pena tornar a agafar impuls 

 

Davant “la borsa, la vida”, davant l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Ocupacions al centre de Barcelona, com la de l’antiga seu del Banc Banesto, el 25 de setembre de 2010, i l’ocupació del Palau del Cinema, batejat com a Casa de la Vaga, el 22 de gener de 2011, eren els primers altaveus d’unes vides precàries silenciades per un capitalisme financer que les havia deixat hipotecades.

Però el poder polític no es cansava de repetir que la profunda crisi econòmica en què ens trobàvem era perquè nosaltres, les de peu, havíem “estirat més el braç que la màniga”: havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ara tocava retallar. Mentre que als despatxos dels hospitals es feien mans i mànigues per ajustar els pressupostos, el malestar, encapçalat per les “bates blanques”, es feia visible amb manifestacions, talls de trànsit i concentracions gairebé diàries. “Artur Mas, a quina mútua vas?” o “Boi dimissió” eren els lemes més clamats. Efervescència als carrers durant els mesos d’abril i maig del 2011 per no perdre llits als hospitals, llocs de treball, serveis d’urgències i un llarg etcètera. Els carrers de Barcelona es manifestaven pel dret a la vida.

A mitjan maig, la mobilització agafava una volada inesperada. Indignades, ocupàvem les places. Espais de debat i d’intercanvis que s’havien anat coent durant anys i que recollien tota una tradició “movimentística” a la ciutat, més nous espais com “Democràcia real ja”, expressaven que les condicions d’existència reals ja no podien amagar la despossessió de recursos perpetrada durant anys.

El 15-M explicava aquest sorgiment pel sentit comú, i deia que fugia dels marges tradicionals d’esquerra i dreta. D’aquesta manera, superava per l’esquerra allò que en podem dir “esquerra institucionalitzada”, i agafava per sorpresa moviments socials i col·lectius que ja feia temps que havien detectat que l’esquerra havia renunciat a ser-ho.
El moviment feia constar, doncs, que “ningú no ens representa”, i s’obria tot un nou espai per a l’autoorganització i per repensar un nou món. La vida diària a la plaça es convertia en una quotidianitat que s’anava construint col·lectivament. Un “nosaltres” que s’havia reunit a les places parlava de somnis, d’utopia, d’anar a poc a poc per arribar molt lluny. L’acció del moviment semblava deixar clar que la despossessió perpetrada havia estat de recursos, però no de vida.

I amb la pràctica, amb grans assemblees quan queia la tarda, amb el treball per comissions, amb cassolades, xerrades, piulets i debats a les xarxes, i amb una constant ocupació de l’espai públic, allò que passava a la plaça tenia la capacitat d’anar prefigurant aspectes d’un nou món que eren desitjables, però que costaven de descriure amb paraules. La protesta era quelcom més que reivindicació: es convertia en un nou espai de configuració de realitat política que ben aviat s’estendria als barris, als centres de treball i a la quotidianitat.

Era ben clar, doncs, que tot plegat “no cabia a les seves urnes”. El 15-M reconceptualitzava el terme de democràcia i posava en evidència que governants i polítics havien quedat atrapats en mans del mercat.

Però, pel moviment, no es tractava únicament d’una qüestió de representació. Es tractava, més aviat, de donar la paraula a vides precaritzades i excloses que el discurs d’acompanyament de la gestió neoliberal s’havia dedicat a culpabilitzar, invisibilitzar i discriminar. Veus que havien estat silenciades, intercanviant juntes la paraula i acompanyades pel feminisme —que no es cansava de posar al centre del debat les cures—, convertien les sensacions de resignació, la culpabilitat, el fracàs, l’exclusió o el pes de l’estigma en apoderament col·lectiu i en solidaritat.

No era estrany, doncs, que a la plaça, enmig dels intercanvis de paraula, de cop esclatessin aplaudiments de reconeixement, ovacions i el clam emocionat d’“aquí comença la revolució”. La il·lusió, la politització d’una nova generació i la repolitització de generacions anteriors teixien un nou discurs que feia trontollar allò que es pretenia imposar com a hegemònic.

Ben aviat, i per fer front a la debilitat del discurs del poder, la salut pública es convertiria en argument per intentar desallotjar la plaça de Catalunya, i la indignació a les portes del Parlament, que volia mostrar el rebuig d’uns pressupostos que implicaven importants retallades en els nostres drets socials, es convertia en l’excusa perfecta per parlar d’un “setge” a les institucions democràtiques. Una criminalització amenaçadora va acabar fent que l’excepcionalitat penal s’imposés, fins al punt de portar vint persones a judici a l’Audiència Nacional. Malgrat els intents de repressió del moviment, un nou marc d’interpretació política permetia fer aflorar contrahegemonies antirepressives, si bé no van aconseguir arribar gaire lluny davant d’un Estat penal creixent. Tot i això, s’obria un debat social sobre drets i llibertats i, sobretot, es recordava que la protesta era indispensable perquè la democràcia fos real.

El juliol del 2011, amb el moviment ja estès a la majoria de barris de Barcelona, s’intentava aturar el desnonament d’una família al barri del Clot que no podia assumir l’augment del lloguer. Amb l’acció, el 15-M demostrava que les xarxes de suport mutu estaven en marxa, disposades a defensar el bé comú i a aturar la repressió. Aquell dia d’estiu, la imatge dels antiavalots entrant al pis pel balcó es contraposava a la de la resistència veïnal. El desnonament no s’aconseguia aturar, però un crit unànime —que sempre més em ressonarà— es va apropiar del carrer o, més ben dit, dels carrers de la nostra ciutat: “No esteu soles.”

El 15-M havia estat capaç de col·locar enfront de “la borsa, la vida”, i de fer evident que, enfront de l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Seguim-ne, doncs, el rastre.

Clara Camps

COMUNICAT SP DE CGT DE CATALUNYA: 1r de MAIG de 2017, PASSEM A L'OFENSIVA

Els darrers anys les nostres condicions de vida s’han deteriorat. No només durant l’anomenada crisi. El procés ja ve de lluny. Des de fa ben bé dues dècades la classe treballadora, que som la immensa majoria de la població, hem vist com la precarietat entrava per la porta de moltes cases, com han anat caient sense parar les prestacions a l’atur, com cada vegada és més senzill i més barat que ens acomiadin. També hem vist com s’especula i es fa negoci amb les nostres pensions, allargant l’edat de jubilació, el temps de treball i reduint-ne la quantia per tal que comprem plans d’estalvi privats. 

Igualment hem observat com s’han privatitzat molts serveis públics i s’ha disparat el preu de coses tant bàsiques com l’aigua i l’energia mentre grans empreses, en complicitat amb la classe política, fan l’agost cada mes. Acompanyant tot això hem patit la repressió, amb companys/es detingudes, tancades a la presó, multades i veient com s’aproven lleis i normatives que limiten cada vegada més les accions col·lectives.

Ja fa temps que DIEM PROU i que tant des de la CGT com des de molts moviments socials hem oposat resistències arreu. Als llocs de treball però també als carrers. Hem intentat evitar i frenar aquest autèntic assalt a les nostres vides, perquè qui ens erosiona les nostres condicions de treball ens empobreix directament la nostra vida.

Ara, no obstant, tenim el convenciment que CAL PASSAR A L'OFENSIVA. I avisem que NO ens limitarem a plantar cara, a restar quiets i quietes on ara estem. Ens proposem avançar. Ens posem en marxa per recuperar el terreny perdut i anar, encara, molt més enllà. Avisem: la CGT passem a l’ofensiva. I fem una crida a tots aquells moviments socials que també ho facin. Cadascú des del seu terreny, des del seu camp de batalla quotidià, amb els seus mitjans i els seus propis objectius. El temps de la queixa s’ha acabat i volem començar a albirar el temps de les conquestes.

Tenim clar que aquesta represa del moviment no passa per les institucions. L’experiència dels darrers anys i mesos ens mostra, de manera clara i crua, com les institucions són part del mateix estat que combatem, fins i tot si qui temporalment n’ocupa els seients són antigues companyes i companys de lluites socials. Aquesta ofensiva passa pel carrer, recuperant espais i iniciatives. Defensant les organitzacions de venedors/es ambulants, noves associacions com els anomenats “sindicats de barri”, organitzacions ecologistes, antirrepressives, centres socials okupats, obres socials de la PAH, espais de lluita antipatriarcal i un llarg etcètera. Però l’ofensiva també passa pels centres de treball. Nosaltres, la CGT, l’estem promovent. Cada vegada més vagues ja no són només de resistència, sinó que es marquen com a objectius recuperar drets i condicions de treball.

El conflicte de classes, el conflicte entre explotadors i explotats, existeix. Cada dia i arreu. Nosaltres, simplement, busquem fer-lo visible. Que aflori i, quan surt a la llum, el fem servir per avançar en els nostres objectius que miren cap a la revolució social. Els darrers mesos les expressions d’aquest conflicte en el món del treball han augmentat. D’exemples en tenim per tot el territori i a diferents sectors. Avisem, no obstant, que tot just és el principi. Ens posem a caminar, passem a l’ofensiva.

18 d’abril de 2017

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya

XERRADA: MÚSICA I ANARQUIA, a càrrec de Jordi Martí Font

Aquest dijous dia 20 d'abril, al local de la CGT de Tarragona, a la Pl. Imperial Tarraco 1, hi haurà la tercera sessió del curs Art i Llibertat. Les estètiques de l'anarquisme. 

La xerrada anirà a càrrec de Jordi Martí Font i tractarà de com la música també és una eina que ens vincula i acompanya en les lluites per un món on la llibertat de les persones va davant de la llibertat del capital...

Us hi esperem a totes

Deixa de ser una illa

CGT ENSENYAMENT Tarragona

17 d'abril de 2017

XERRADA: EL SOMNI D'UN CINEMA REVOLUCIONARI, a càrrec de la Pau Martínez

Arriba la segona sessió del curs Art i Llibertat. Les estètiques de l'anarquisme. 

La durà a terme la Pau Martínez i tractarà de la filmografia llibertària dels anys de la Segona República a Catalunya

PRESENTACIÓ I BIBLIOGRAFIA

EL SOMNI D’UN CINEMA LLIBERTARI
Pau Martínez, 6 abril 2017

En aquest seminari farem un visió panoràmica de la filmografia llibertària que es va produir durant els anys de la Segona República a Catalunya. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el moviment llibertari va tenir la reacció més matinera en relació al cinema doncs l’impuls revolucionari va permetre la incautació de gairebé la totalitat de les sales d’espectacles de la ciutat comtal. A continuació es van fer amb el control de l’aparell de producció cinematogràfica a mans del Sindicato Único de Espectáculos Públicos (SUEP), de majoria cenetista. Aquesta situació va permetre la col·lectivització del sistema de producció amb la creació d’un Comitè l’octubre de 1936. Aquest Comitè va posar en marxa un ambiciós programa amb la intenció de representar una cultura obrera pròpia i propagar el seu ideari humanista i social. De manera que es van fer pel·lícules molt heterogènies en un intent d’abastar els diversos gèneres cinematogràfics com documentals, reportatges de guerra, llargmetratges i curtmetratges de ficció.

Veurem els diversos relats que construeixen les pel·lícules en el seu afany propagandístic, des de el més encès fervor revolucionari fins a la moderació del discurs com a conseqüència de la pèrdua de poder polític.

Es tracta d’un moment històric excepcional que va permetre engegar projectes de cinema que s’havien covat durant una dècada, entre d’altres pel periodista de la FAI, Mateo Santos. Ell és un dels protagonistes en elaborar el somni d’un cinema llibertari i donar-li cos teòric a través de nombrosos articles. Oferim un breu tast de la seva ploma per a qui vulgui aprofundir.

BIBLIOGRAFIA

BORAU, José Luis (1995), Diccionario del cine español, Alianza Editorial, Madrid.

BRAGULAT MAJORAL, Anna Mª (1992), “Mateo Santos i la generació de Popular Film”, Cinematògraf, 2ª època, nº 1, p.123-130, Barcelona.

CLAVER ESTEBAN, José Mª (1977), El cine en Aragón durante la Guerra Civil, Ayuntamiento de Zaragoza.

DEL AMO GARCÍA, Alfonso (ed.) [con la col. de Mª Luisa Ibáñez] (1996), Catálogo general del cine de la Guerra Civil, Cátedra, Filmoteca Española, Madrid.

FOGUET I BORAU, Francesc (1999), El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939), Institut del Teatre, Abadía de Montserrat, Barcelona.
---------- (2002), Las juventudes libertarias y el teatro revolucionario, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid.
---------- (2005), Teatre, guerra i revolució. Barcelona 1936-1939, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

FONTANILLAS, Antonia (2005), “Cine y anarquismo. Breves perfiles de críticos y realizadores de cine”, Rojo y Negro.

LITVAK, Lilly (2001), Musa libertaria. Arte, literatura y vida cultural del anarquismo español (1880-1913), [1981], Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid.
---------- (1998) La mirada roja. Estética y arte del anarquismo español (1880-1913), Ediciones del Serbal, Barcelona.

MARTÍNEZ MUÑOZ, Pau (2015), Mateo Santos. Cine y anarquismo. República, guerra y exilio mexicano, València. ISBN: 978-84-608-2042-0. DL:B-22456-2015.
---------- (2015), “Contra l’oblit llibertari”, dins de Memòria històrica i cine documental, Col·lecció Film-Història nº 18. ISBN: 978-84-475-4246-8.

---------- (2011), “Louis Frank, una insólita pasión cinematográfica”, dins de PÉREZ PERUCHA, J. & RUBIO, A. (Eds.), Aurora y melancolia. El cine español durante la II República, pp. 92-102, Vía Láctea Editorial, Perillo, La Coruña. ISBN: 978-84-89444-99-7.
---------- (2010), “¡Nosotros somos así! El cine como arma de propaganda durante la Guerra Civil”, dins de BARRIO ALONSO, A.; HOYOS PUENTE, J.; SAAVEDRA, R. (Eds.), Nuevos horizontes del pasado. Culturas políticas, identidades y formas de representación, Publican, Universidad de Cantabria, Santander. ISBN: 978-84-8102-607-8.

---------- (2009), “Los documentales anarquistas durante la Guerra Civil”, dins de CASTRO DE PAZ, J.L i D.(Dir./Coord.), Cine y Guerra Civil. Nuevos hallazgos. Aproximaciones analíticas e historiográficas, pp. 43-72. Universidad de La Coruña. ISBN: 978-84-9749-360-4.
---------- (2008), La cinematografia anarquista en Barcelona durante la Guerra Civil (1936-1939). ISBN: 978-84-692-0963-9. Dipòsit Legal: B.54972-2008. [http//www.tdx.cat/TDX-1205108-142757].
---------- (2004), & MONTIEL, Alejandro "Bajo el signo libertario. Testimonios fílmicos tempranos de la Revolución española", en El documental, carcoma de la ficción, Vol. I, pp.113-122, Filmoteca de Andalucía, Córdoba. DL: CO-270-2004.

MINGUET BATLLORI, Joan (1995), “Mateo Santos” pp. 800-801 en Diccionario del cine español, José Luis Borau. Alianza Editorial, Madrid.
---------- (2000), “Mateo Santos, un personaje singular”, La Madriguera del Topo 32, El Viejo Topo nº 145, pp. 56-57, Barcelona.

MINGUET, Joan; PÉREZ PERUCHA, Julio (Eds.) (1994), El paso del mudo al sonoro en el cine español, Actas del IV Congreso de la Asociación Española de Historiadores del Cine.

MONTIEL MUES, Alejandro Alejandro (2000a), “Cine anarquista durante la revolución española” pp. 51-66, La Madriguera del Topo 32, El Viejo Topo nº 145, Barcelona.
---------- (2000b) (coord.), “Vindicación de Mateo Santos” pp. 58-61, La Madriguera del Topo 32, El Viejo Topo nº 145, Barcelona.

PEDRET OTERO, Gerard (2004), La recepció del fenòmen cinematogràfic en l’anarcosindicalisme català, Tesina inédita, Universitat de Barcelona.

PÉREZ PERUCHA, J.; SALA, R.; ÁLVAREZ, R. (ed.) (1979), El cinema del Gobierno Republicano entre 1936 y 1939. I Ciclo, 21 Certamen Internacional de Cine Documental, Bilbao.
---------- (1980), El cinema de las organizaciones populares republicanas entre 1936 y 1939 II: la CNT. II Ciclo, 22 Certamen Internacional de Cine Documental, Bilbao.
---------- (1997), Antología crítica del cine español, 1906-1995, Cátedra Filmoteca Española, Madrid.

PORTON, Richard (2001), Cine y anarquismo, Gedisa, Barcelona.

ROMANGUERA I RAMIÓ, Joaquim (dir.) (2005), Diccionari del cinema a Catalunya, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

SALA NOGUER, Ramón (1978), “La Guerra Civil, el cine y la izquierda”, El Viejo Topo nº 25, pp.60-61, Barcelona.

---------- (1993), El cine en la España republicana durante la Guerra Civil, Mensajero, Bilbao.
---------- (2000), “Revolución y cruzada. El cine durante la Guerra Civil”, Nickel Odeón nº 19, pp. 18-35, Madrid.

TAVERA, Susanna (1995), “Revolucionarios, publicistas y bohemios: los periodistas anarquistas (1918-1936) en El anarquismo español y sus tradiciones culturales, HOFFMANN, B. et al. (eds.), Frankfurt-Madrid, Vervuert Iberoamericana, pp.237-242, Madrid.

FILMOGRAFIA
-Cinema en temps de guerra, Bartomeu Vilà (2015), DVD.

-El Cine Libertario. Cuando las peliculas Hacen historia, https://www.youtube.com/watch?v=nPC_z-FDpMs

Algunes de les produccions que visualitzarem al seminari
REPORTAJE DEL MOVIMIENTO REVOLUCIONARIO [Número 698 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 790-791. Duración: 22’’] Barcelona 1936. Producción: Oficina de Información y Propaganda CNT-FAI. Dirección y comentario: Mateo Santos.

AGUILUCHOS DE LA FAI POR TIERRAS DE ARAGÓN. Reportaje nº 2 [Número 11 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 126. Duración: 7’16’’] Barcelona 1936. Producción: Asociación Internacional de Trabajadores, Sindicato Único de Espectáculos Públicos, AIT-SUEP-CNT-FAI. Fotografía: Adrién Porchet, Pablo Wescheuk. Comentario: Jacinto Toryho.

BAJO EL SIGNO LIBERTARIO [Número 64 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 150. Duración: 15’35’’] Barcelona 1936: Producción: SUEP para CNT-FAI. Dirección y Guión: Les.

BARCELONA TRABAJA PARA EL FRENTE [Número 74 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil, Del Amo / Ibáñez, 1996: 115. Duración: 19’14’’] Barcelona 1936. Producción: Comité Central de Abastos. Dirección y comentarios: Mateos Santos.

EL ÚLTIMO MINUTO [Número 833 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 858-859. Duración: 6’51’’] Barcelona 1936. Producción: SUEP-CNT-FAI. Dirección y argumento: Ferrán Bosch.

LA ÚLTIMA [Número 832 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 858. Duración: 15’’] Barcelona 1936. Producción: SIE Films. Dirección: Pedro Puche.

¡NOSOTROS SOMOS ASÍ! [Número 584 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 649. Duración: 30’40’’] Barcelona, julio 1937. Producción: SIE Films. Dirección, argumento y guión: Valentín R. González.

BARRIOS BAJOS [Número 78 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996:157-158. Duración: 94’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Pedro Puche.

AURORA DE ESPERANZA [Número 57 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo/Ibáñez, 1996: 146-147] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Antonio Sau.

EL GENERAL POZAS VISITA EL FRENTE DE ARAGÓN [Número 368 del Catálogo General del cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 502-503. Duración: 4’24’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films.

EN LA BRECHA [Número 271 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 308-309, duración: 17’30’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Realizador: Ramón Quadreny. Argumento: Ramón Oliveres y Carlos Martínez Baena.

LA SILLA VACÍA. Documental de la circunscripción Sur-Ebro [Número 741 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 813. Duración: 17’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Realización: Valentín R. González.

Y TÚ... ¿QUÉ HACES? [Número 884 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 904-905. Duración: 30’8’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Ricardo Baños.

EL FRENTE Y LA RETAGUARDIA [Número 355 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil; Del Amo / Ibáñez, 1996: 456. Duración: 22’’] Barcelona 1937. Producción: SIE Films. Dirección: Joaquín Giner. Argumento y guión: Ramón Oliveres y Carlos Martínez Baena.

ENLLAÇ A ALTRES REFERÈNCIES

 

ANTOLOGIA DE TEXTOS CINEMATOGRÁFICOS DE MATEO SÁNCHEZ

Deixa de ser una illa-CGT Ensenyament

3 d'abril de 2017