ARTICLE de LAIA ALTARRIBA: Ells, tu, jo. Som molts més que 27

Val molt la pena llegir l'article de la @laiaaltarriba explicant per què les causes de la protesta de la UAB l'any 2013 ens uneixen a totes. Som molts més que 27. 

Text extret del seu blog:  https://lesquenadelmon.wordpress.com/2016/10/20/ells-tu-jo-som-molts-mes-que-27/#more-1571

El meu company és professor universitari. Cada curs hi ha algun moment en què m’explica d’alumnes que deixen la carrera a la meitat perquè no se la poden continuar pagant o perquè els és impossible compaginar estudis i feina. L’Ermengol me’n parla amb ràbia i frustració.

La majoria són de les barriades del Vallès, de famílies treballadores que havien fet un esforç perquè els fills i filles poguessin tenir estudis superiors. De fet, l’inici de la crisi no va suposar una caiguda de l’alumnat, sinó que el va estimular, perquè davant de la falta de feina, l’aposta era continuar estudiant. Però les retallades i l’atur han acabat eixugant la capacitat de despesa de les classes populars, i s’han esgotat els diners que havien reservat per la universitat. El resultat: des del 2012 el nombre d’estudiants està caient.

Mentre les famílies veien com cada cop els costava més pagar la matrícula dels fills (i per aquests era impossible trobar una feina que els garantís us ingressos estables i poder-se sufragar ells els estudis), els preus de les taxes universitàries s’han anat enfilant. A Catalunya l’augment entre el 2008 i el 2013 ha estat superior al 158%. I això ens atorga el dubtós honor de tenir les universitats públiques més cares de la UE (aquí el preu mínim per estudiar un grau és de 1.750 euros), només per darrere d’Irlanda i Gal·les.

I ara a l’Ermengol el volen empresonar. 11 anys i mig. A ell, a un treballador del PAS i a 25 persones més que el 2013 eren estudiants de la UAB. Per una protesta en què precisament una de les principals reivindicacions era revertir l’increment de les taxes universitàries que estava convertint l’accés als estudis superiors en un privilegi.

Ahir escoltava la rectora de la UAB, Margarida Arboix, a Catalunya Ràdio. Reivindicava que les universitats han de ser un espai de llibertat, debat i participació. Quan el 2013 desenes d’estudiants van ocupar el rectorat de la UAB i van tenir el suport públic de part del professorat i del personal d’administració i serveis, ho van fer precisament per exercir aquest debat i per poder participar en les decisions que els afectaven. De fet, el que demanaven per deixar la tancada és que es complissin els acords aprovats al claustre, que el rectorat estava incomplint. La resposta de l’equip de govern va ser enviar-los els Mossos i portar-los als jutjats argumentant que els encausats havien tramat un “pla criminal”.

Abans d’ells, moltes generacions han ocupat el rectorat de la UAB i també els d’altres universitats. Recordo el meu primer any a Bellaterra, el 1993. Al cap de poques setmanes d’haver començat el curs hi va haver una tancada d’una nit. Aleshores, ningú s’hauria imaginat la policia entrant a desallotjar. I encara menys que els que hi van participar haguessin de passar per un tribunal de justícia i enfrontar-se a penes de presó.

Han passat més de vint anys. Els estudiants han ocupat unes quantes vegades el rectorat i a cap d’ells l’han encausat. Però ara als 27 els demanen entre 11 i 14 anys de presó a cada un. A més de cinc anys d’allunyament de la UAB. Per a l’Ermengol, a més d’anar a la presó, significaria perdre la seva feina. Perdre-la perquè va participar a una roda de premsa en representació del professorat (que és el que ell va fer en aquella tancada). Perdre-la, en realitat, perquè fa anys que lluita des d’un contracte d’interí per una universitat pública on hi puguin accedir les filles i els fills dels suburbis del Vallès, on s’estimuli el pensament crític i on no hi hagi professorat que estigui impartint classes a sou de misèria.

És per això que els encausats en aquest judici no són només els 27 que hauran de seure al banc dels acusats. Som molts més que 27. Ho sóc jo que vull una universitat pública i accessible a les classes populars per quan el nostre fill sigui gran (si és que vol cursar estudis superiors); tu que esperes que la recerca per trobar solucions mèdiques es faci des de centres públics i no a partir dels interessos privats; tu que vols que la teva filla que ja ha arribat a segon de carrera pugui continuar els estudis. I també tu que saps que volen empresonar la protesta per silenciar-nos i per tenir-nos dòcils i seguint el ramat. D’aquesta manera, uns quants es podran continuar enriquint a costa de la majoria.