“Escombrarem anarquistes i comunistes”
Reflexions arran d'una vaga
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/01/17/escombrarem-anarquistes-i-comunistes/
Article d'Ermengol Gassiot, secretari general de CGT de Catalunya
Passi el que passi dimecres, la vaga convocada per la CGT a l’ensenyament públic
no universitari haurà servit per a diverses coses. Aquesta afirmació no
ens hauria d’estranyar en absolut, ja que pel moviment obrer
tradicionalment les vagues eren eines que es planificaven i es duien
endavant amb la intenció clara d’assolir determinats objectius. Les
vagues no es fan per cosmètica. Suposen un esforç per a qui les fa. Els i
les treballadores vivim del nostre salari i, per tant, no cobrar ens
erosiona les condicions de vida. En conseqüència, quan es promouen cal
definir clarament la seva utilitat. Aquesta és la raó per la qual CGT
convoca precisament la vaga el dia 18 de gener. Una raó que no costa
gaire d’entendre a qui, realment, vulgui entendre el perquè de la data
de la vaga. El dia 18 encara s’estaran negociant els pressupostos de la
Generalitat dels quals pengen, directament, una part de les
reivindicacions que motiven la vaga: més pressupost per a l’educació
pública per tal de poder incrementar el nombre de docents i reduir les
ràtios, eliminar els barracons que encara hi ha a escoles i instituts i
la progressiva eradicació del concerts. En canvi, fer-ho només quan els
pressupostos ja estiguin tancats, i em temo que aprovats, és una simple
acció de cosmètica o de maquillatge. No cal fer massa voltes per veure
que la convocatòria del dia 9 de febrer, que altres sindicats han posat a
sobre la taula i que es farà un dia en que ja s’haurà tancat la
negociació pressupostària, poc aporta a la pressió per a rectificar com a
mínim les partides d’educació d’aquests pressupostos neoliberals i de
misèria.
Com deia, la vaga del 18 de gener servirà
per a diverses coses. De fet, ja ho està fent abans de que es dugui a
terme. Ha tret a l’escena pública que les propostes del govern per a
l’educació pública són clarament insuficients i perpetuen les polítiques
liberals dels governs de’n Mas. Ha obert debat i ha incrementat la
pressió sobre qui els vol aprovar, ho hagi dit o no de manera oberta.
Ajuda a la mobilització del col·lectiu de docents no universitaris que,
els darrers anys, ha estat menys actiu que temps endarrere en la defensa
de l’escola pública. I contribueix a articular un seguit d’iniciatives a
nivell de centre, local o de barri en favor de l’ensenyament, entre
elles les que representen moltes assemblees grogues i plataformes
diverses. Crec que molts d’aquests espais confluirem el dimecres 18 de
gener davant del Parlament. I espero que aquest dia sigui una primera
sortida en escena d’una lluita que ha de tenir continuïtat.
També penso que la vaga del 18 de gener
està contribuint a posar a cadascú al seu lloc. El govern ja sabem on es
posiciona, i els partits que li donen suport també. I ara també
coneixem on se situen els sindicats majoritaris de l’ensenyament a
Catalunya, que no només són CCOO i UGT (en veritat, el majoritari en
termes electorals no és cap d’aquestes dues centrals). D’alguns
d’aquests sindicats no ens sorprèn massa que intentin erosionar, per
dir-ho finament, les convocatòries que no surten d’ells. Però del més
“majoritari” sorprèn una mica més. I no potser tant del sindicat com a
tal, sinó que és especialment interessant veure com alguns dels seus
membres destacats, i que no fa tants anys participaven de moviments
socials alternatius, fan servir determinats arguments. Un que he anat
veient reiteradament consisteix en recordar que la CGT no representa a
la comunicat educativa perquè, diuen, no té ni el 5% dels delegats i
delegades escollits a tota Catalunya. No seré jo qui entri en una guerra
de xifres, ja que si mirem els resultats electorals per zones, podem
observar com al Baix Llobregat va superar el 20% i a Barcelona o als
vallesos el 10%. Però aquest ús intencionat de les xifres no és el que
per a mi és directament aberrant. El que jo trobo més preocupant és que
el principal argument per a desqualificar la convocatòria del 18 de
gener sigui un paràmetre electoral. Gent sorgida de moviments socials
recorrent a la representació electoral per a validar o no una proposta
de lluita? Si aquest argument l’apliquéssim, precisament, als propis
moviments socials invalidaríem d’arrel qualsevol activitat seva amb una
frase del tipus “que nada són y a nadie representan” digna de
l’insigne Ángel Acebes o d’en Felip Puig i els seus subalterns. En
definitiva, ha tret a la llum alguns dels efectes perversos de la
creixent institucionalització d’uns sectors de l’esquerra combativa
d’anys enrere. Procés en el que, intueixo, s’insereixen els esquemes de
raonament d’aquests antics militants.
I, finalment, la vaga del 18 de gener ha
tornat a deixar en evidència el caràcter profundament classista dels
sectors hegemònics d’aquesta pel·lícula inacabable que molts anomenen el
Procés. No cal cercar massa per veure que la CGT tenim la capacitat de
ser el sindicat de la CUP i, alhora, agents del CNI o del Borbó. En
aquesta aparent diversitat hi conflueixen, per a un grapat
d’hiperventilats processistes, el comú objectiu d’enderrocar el camí cap
a la independència de Catalunya conduït pel govern de Junts Pel Si i un
seguit de “business friendlies” que els acompanyen. És a dir,
una vaga contra el govern català (que, no oblidem, respon als interessos
d’una part de la burgesia principatina) necessàriament és obra d’un
enemic extern o d’una colla d’arreplegats inconscients manipulats des de
l’exterior. Sota aquesta percepció transversal del Procés, no hi ha
classes socials sinó, simplement, el “bloc del sí” i el “bloc del no”.
Evidentment, els sindicats en lluita contra el govern som, per aquesta
gent, part del “no” i els és igual el que pensem sobre la
autodeterminació o la independència de Catalunya. A banda de la voluntat
de desqualificar, d’una altra manera si voleu, la vaga, darrera aquest
tipus d’arguments s’hi amaga la incapacitat d’entendre que les
organitzacions de treballadors i treballadores podem tenir els nostre
propis objectius i programa de lluita, al marge i autònoms respecte
partits i altres formes de política institucional.
El rerefons dretós d’una part del
processisme s’ha fet palès també en les crítiques a la vaga. Hi ha qui
ha anat més enllà i ha defensat la necessitat de replantejar les vagues
quan (o en el supòsit de que) Catalunya sigui independent. El símil
d’aquest tipus de discursos amb els dels tertulians de mitjans de la
caverna mediàtica espanyola és esparverant. Alguns, encara, han sigut
més agosarats. Ens presenten, a qui defensem la vaga, com enemics de
Catalunya. I, en aquesta lògica, hi ha qui s’ha desfermat i ha arribat a
defensar que caldria escombrar anarquistes i comunistes d’una futura
Catalunya independent. En definitiva, tot una declaració d’intencions
d’un professor d’universitat.
Retornant-nos l’alegria de lluitar, la
vaga del 18 de gener ha guanyat. Recuperant la dignitat dels i les
treballadores de l’ensenyament, la vaga del 18 de gener també ha
guanyat. Fent-nos replantejar la deriva d’antics militants de moviments
socials, la vaga també ha guanyat. Destapant derives feixistes
camuflades sota discursos d’aparent alliberament nacional la vaga ha
seguit guanyant. Perquè, no ho oblidem, convé saber on som, qui som i
quin camp per córrer, i per lluitar, tenim davant.
Ermengol Gassiot
Secretari General de CGT DE Catalunya
No hay comentarios:
Publicar un comentario