30/3/17

ADHESIÓ DE CGT Deixa de ser una illa a la campanya de suport encausdes Cas Bemba

 DAVANT LA REPRESSIÓ: LLUITA I SUPORT MUTU

#JotambéestavaalBemba 14 ANYS DESPRÉS ENS VOLEN EMPRESONAR


Deixem de ser una illa-CGT Ensenyament Tarragona, ens hem adherit al manifest de suport a les encausades pel Cas Bemba https://jotambeestavaalbemba.wordpress.com/llista-dadhesions/

El proper 24 d’abril de 2017 comença a Sabadell el judici de l’anomenat Cas Bemba, que per a molta gent ha estat considerat un dels primers episodis del que des d’aleshores es va anomenar “Estil Bustos”. 

                               CLICA AQUÍ PER ADHERIR-TE AL MANIFEST

Sabeu què va passar?


Es jutgen uns fets succeïts ara fa 14 anys, la nit del 27 de setembre de 2003. Aquella nit se celebrava la festa de clausura del Bemba, un conegut bar del centre de la ciutat on s’hi acostumava a trobar el jovent més crític a l’estil autoritari i dèspota de l’alcalde Bustos. Degut a la gran afluència de joves que volien acomiadar-se del bar, l’acte va ser molt concorregut, i el carrer del bar es va omplir. De forma incomprensible, l’Alcalde Manuel Bustos, el seu germà Paco Bustos i la seva mà dreta, Josep Ayuso, van desplaçar-se fins a pocs metres del bar, acompanyats de la recent estrenada “Unitat d’Intervenció ràpida” de la policia municipal, amb l’objectiu de dissoldre sense mediació una concentració pacífica i festiva, amb el pretext que estava ocasionant un excés de soroll. La voluntat de l’alcalde, els regidors i els caps policials de desallotjar el carrer sense mediació va fer que una festa que s’estava desenvolupant sense cap mena d’incident acabés amb enfrontaments, càrregues policials indiscriminades, amb l’ús de material antiavalot, desenes de ferits, desperfectes en el mobiliariurbà, l’assalt de la policia a altres bars de la ciutat i, finalment, 11 detinguts.
 
L’actuació policial no va ser fruït d’una mala gestió puntual sinó que, més aviat, va respondre al tarannà habitual, poc dialogant, de l’Alcalde. La desproporció en l’ús de la força per part de la policia municipal fa pensar en una actuació amb voluntat de reprimir un sector crític amb el govern Bustos. Aquesta idea es reforça pel fet que el consistori va denunciar els onze joves detinguts, donant credibilitat a atestats policials falsos.

En canvi, la ciutadania sí que va entendre aquells fets com un acte autoritari i al cap depocs dies 3000 persones es van manifestar pels carrers de Sabadell denunciant les detencions aleatòries però dirigides, la violència exercida per part de la policia, i demanant l’absolució dels detinguts. La campanya de suport als detinguts va seguir amb desenes d’actes celebrats per tota la ciutat, amb mostres de recolzament per part de moltes persones destacades del teixit associatiu local de Sabadell (Associacions veinals, entitats culturals, partits polítics, etc.), així com d’altres personalitats destacades. Malgrat això, l’equip Bustos no va voler retirar les denuncies ni buscar una solució mediada en aquest cas. Tot al contrari: va contractar amb diners públics advocats com Cristobal Martell, conegut per defensar delictes econòmics i fiscals en els casos Pujol, Messi, Núñez i Navarro, etc”

Ara, 14 anys després, es jutgen els fets del 27 de setembre i 11 persones afronten penes de fins a dos anys i mig de presó per desobediència, atemptat contra la autoritat, entre d’altres. Alhora, cal subratllar que, tots els càrrecs polítics responsables dels fets (Manuel Bustos, Paco Bustos i Josep Ayuso) han estat posteriorment encausats en múltiples casos de corrupció i tràfic d’influències, cosa que indica que l’autoritarisme de l’alcalde Bustos anava dirigit a controlar els diversos àmbits de la vida política local.

Els detinguts del Bemba i el conjunt d’entitats i persones sotasignants considerem que se’ns jutja per uns fets que es van desencadenar per aquesta voluntat de control de l’exalcalde Bustos i per una actuació desmesurada de la policía. A la vegada,sabem que, per sort, la ciutat ha passat pàgina del conegut “Estil Bustos”. Però també creiem que cal fer memòria i no oblidar què ha passat, per a que l’autoritarisme i la repressió no tornin a ser la pràctica amb que els càrrecs polítics afronten els problemes polítics. Per tots aquests motius, demanem la lliure absolució dels 11 detinguts la nit del 27 de setembre de 2003, així com l’assumpció de la responsabilitat política de Manuel Bustos, Paco Bustos i Josep Ayuso com a principals responosables dels fets ocorreguts.

LLEIDA ES MOU PER LA DESMILITARITZACIÓ DELS ESPAIS EDUCATIUS


Tenim molt clar que les armes no eduquen, les armes maten, per això celebrem que la Plataforma Desmilitaritzem Lleida avanci la lluita fins a aconseguir uns espais educatius lliures de la presència de l'exèrcit.

   
Membres de la Plataforma Desmilitaritzem l'Educació a Lleida presenten moció al ple de la Paeria per reclamar la no presència de l'exèrcit a Lleida.

I el 5 d'abril, xerrada a càrrec d'Antoni Soler: CONSTRUÏM LA CULTURA DE LA PAU




Les armes no eduquen, les armes maten


Deixem de ser una illa
Tarragona 







26/3/17

CECILIA BAYO: L'ESCOLA PÚBLICA EN MANS DE LA CONCERTADA


Compartim aquest article publicat a http://www.formatistica.net/lescola-publica-en-mans-de-la-concertada-ampliacio/ perquè subscribim plenament l'anàlisi que exposa Cecília Bayo 


Sembla que s’ha obert, per fi, el gran debat pendent que teníem com a societat: el de l’educació. Per encàrrec del Departament d’Ensenyament, el Consell Escolar de Catalunya amb Lluís Font al capdavant (ex directiu dels jesuïtes de Sarrià i de la Fundació Blanquerna) ha endegat Ara és demà, un debat que pretén definir el futur de l’educació a Catalunya. Cinc ponències inicials pronunciades per experts acadèmics, desenes de reunions sectorials, algunes jornades obertes de participació a les instal·lacions de La Caixa, una roda de premsa amb gran desplegament de mitjans i polítics, i 100.000 opinants cridats via mail a dir-hi la seva on s’inclouen des de centres i docents fins a emissores de ràdio i diaris; i on s’exclouen de facto des d’assemblees grogues fins a plataformes en defensa de places a l’escola pública. En definitiva, una aclaparadora i selectiva voràgine d’activitat dialogant i reflexiva.

Però de la mateixa manera que l’any 1978 a Adolfo Suárez se li va ‘passar per alt’ realitzar la consulta sobre si monarquia o república tot incorporant directament la monarquia dins la Constitució, als organitzadors d’aquest gran debat sobre l’educació a Catalunya se’ls ha ‘passat per alt’ debatre sobre un cas insòlit a Europa: la doble xarxa pública-concertada, punta d’iceberg d’un sistema educatiu, el català, que cada cop es mostra més clarament fonamentat en la segregació.

En els últims anys la demanda de places i la bona consideració social de l’escola pública han augmentat exponencialment, una dinàmica que paradoxalment ha estat acompanyada de desinversions intensives, privatitzacions, nivells alarmants de segregació social i, en definitiva, d’una política educativa conservadora i contrària a l’aposta clara, única i unívoca per l’escola pública. No sabem si és per la pressió de les indústries escolars privades o pel biaix sociocultural d’uns polítics i governants educats en la concertada, però ens estan manllevant novament el debat crucial.

Els concerts són transferències de diners públics a empreses educatives privades destinades a pagar els sous dels mestres, despeses de funcionament i altres. Atès que l’educació és un dret fonamental que no ha d’entrar en la lògica de l’empresa privada i del bé de mercat, durant la Transició els concerts van acceptar-se només com a figura legal transitòria per donar cobertura a l’escolarització d’aquelles zones on la xarxa escolar pública encara no era una realitat i fins a la consolidació d’una xarxa escolar pública per tothom. Així, durant la dècada de 1980 el suport econòmic a l’escola privada es va explicar com una mesura temporal i, de fet, es van dur a terme reeixides transicions de la concertada a la pública com és el cas de les escoles del CEPEPC. No sabem ben bé quan, com, perquè ni per qui, aquesta desviació de diners públics a centres privats va anar naturalitzant-se gradualment fins al punt, tal com es desprèn del plantejament d’Ara és demà, d’esdevenir un model inqüestionable i deixar de ser, directament, un tema a debatre.

Doncs no. Volem discutir sobre l’escola concertada i des d’aquí obrim el debat.

Per què cal suprimir (gradualment) els concerts?

viarc3b3
1. Institucionalització de la segregació: la doble xarxa és una arma de segregació massiva i institucionalitzada, el punt de partida i la columna vertebral d’un sistema conceptualment discriminatori basat en el poder adquisitiu de les famílies i en eixos culturals com la religió. La divisió estructural pública-concertada és un model que fonamenta, legitima, naturalitza i eclipsa altres segregacions de diferents naturaleses i escales com són els guetos per raó de classe social, línia pedagògica, cultura, capacitat o gènere. La distinció pública-concertada és la punta d’iceberg d’una cultura de la segregació que té molts altres instruments de discriminació (la lliure elecció de centre, les avaluacions externes de competències, etc.) i que penetra en tots els àmbits del sistema escolar (privat i públic) i, de retruc, de la societat. És un cas gairebé insòlit a Europa i, a través de la defensa de la doble xarxa, la nostra administració utilitza activament l’escola i els diners públics per promocionar i intensificar les segregacions socials i la desigualtat d’oportunitats. En definitiva, les institucionalitza.

2. Una tramposa llibertat d’elecció: la llibertat d’elecció de centre és un dels principis entronitzats als darrers anys, no només com a dret inqüestionable sinó com a eix rector del sistema. Tothom té dret a triar l’educació dels seus fills i tothom té dret, per tant, a rebre diners públics duent els fills a l’escola que vulgui, encara que aquesta escola vagi en contra d’avenços socials fonamentals com la coeducació de nens i nenes, la coeducació de classes socials o l’educació laica. Dues variables addicionals demostren que aquesta llibertat d’elecció és, a més a més, una ficció: els diners i la sort. A la concertada hi opten aquelles famílies que tenen diners per a pagar-la. Sense diners no es pot exercir la llibertat d’elecció. I a la pública la llibertat d’elecció cada cop depèn més de la sort. La sort d’aconseguir una plaça pública, la sort d’aconseguir la pública que volies. Sense sort tampoc no es pot exercir la llibertat d’elecció. La dictadura de la llibertat d’elecció —aquesta tramposa llibertat que ha sacrificat els principis més fonamentals de l’educació pública i que es fonamenta en dues contingències injustes i discriminatòries— està servint per justificar el pagament amb diners públics de qualsevol escolarització i per finançar, per tant, valors contraris a progressos socials fonamentals.

3. Subvenció de privilegis, estalvi en política social: mentre l’escola pública continua amb una desinversió estructural progressiva, la concertada cada cop rep més i més diners públics. La proposta de pressupostos de 2017 és ben clara: els concerts són l’única partida que no només retorna a xifres anteriors a les retallades sinó les supera en més de 5 milions fins arribar a 1.075.517.786,75 d’euros mentre que les partides per a la pública són un 23,58% inferiors a les xifres de 2010. I pel que fa a personal docent, a l’escola pública es destinen 2.364 €/alumne i a la concertada 2.637 €/alumne, és a dir, s’ha arribat a l’obscenitat de proposar per als alumnes de la concertada un 10,4 % més de pressupost públic que per als de la pública (273 € més alumne). L’escola pública, que absorbeix els percentatges més alts d’alumnes amb necessitats especials (un 80%), alumnes sota el llindar de la pobresa i alumnes d’origen migrant, rep proporcionalment menys diners que la concertada. El model pressupostari no presenta dubtes: l’aposta inversora (i, per tant, política i social) del govern és la de consolidar l’escola concertada en detriment de la pública i consolidar, per tant, la subvenció dels privilegis de la concertada (com la famosa sisena hora) i la desinversió en les necessitats agudes de la pública (des dels barracons fins al personal de suport per alumnes amb necessitats especials o la formació permanent del professorat).

4. Dispersió política: el cas del mapa escolar de places públiques. La coexistència de dues xarxes genera polítiques educatives duals i sovint contradictòries per acontentar dos grups d’interessos diferents: el de les indústries escolars privades (i els lobbies eclesiàstics, socials i empresarials que tenen darrere) i el de les escoles públiques. Tal com demostren els casos de Finlàndia, França, Itàlia o Portugal, amb una sola xarxa pública, tots els esforços econòmics, polítics i socials es focalitzen en la millora i la qualitat de les escoles de tots. En altres paraules: tenir una sola xarxa universal i de qualitat sustentada amb diners públics és perfectament possible, tan sols cal voluntat política. La gestió del mapa escolar de places públiques és potser la mostra més il·lustrativa de com a Catalunya la dualitat d’interessos s’ha decantat clarament en favor de la xarxa concertada. Malgrat la suposada transitorietat dels concerts i la creixent demanda de places a la pública, l’administració ha consolidat la concertada sacrificant any rere any, campanya de matrícules rere campanya de matrícules, línies de places a la pública i, fins i tot, tancant directament escoles públiques senceres que tenien demanda i projectes sòlids, com és el cas de l’Escola Mar Nova de Premià de Mar. Els bolets a la pública han esdevingut sistèmics, les plataformes de famílies sense places a la pública ja són un actor a considerar a les mobilitzacions socials i l’administració fa ulls grossos davant les irregularitats de les matriculacions a les concertades (des del cobrament obligatori de la famosa ‘aportació voluntària’ per a les fundacions privades fins al falsejament de matrícules). Amb la gestió del mapa escolar els favoritismes envers l’escola concertada han esdevingut una evidència.

5. L’educació com un bé de mercat. A l’escola concertada, l’educació adquireix una inevitable naturalesa mercantil que no es pot ignorar, per molt que convisqui amb la indubtable vocació pedagògica dels centres i dels mestres que hi treballen incansablement. Les escoles concertades tenen clients, cada febrer inicien campanyes intensives i molt agressives de màrqueting i, per bé o per mal, funcionen en termes de viabilitat econòmica i captació de nous alumnes. L’administració ha entrat en aquesta lògica mercantil aplicant-la a tot el sistema, inclosa la xarxa pública, i justificant els concerts en termes de sostenibilitat del sistema educatiu i sota uns paràmetres economicistes que no tenen raó de ser quan parlem d’educació pública. El màrqueting educatiu ja és un servei especialitzat de les empreses de comunicació i fins i tot els mitjans de comunicació públics el noticien com a tal (parlant de missatges que venen i donant preus: de 500 a 3.000 €/campanya) com si es tractés d’una necessitat i una dinàmica social autònoma i innòcua, sense fer referència en cap moment a les crítiques a la mercantilització de l’educació que fa anys que adverteixen múltiples col·lectius i plataformes. Però sota aquest nou marc economicista, l’educació pot cedir-se a tercers i, per tant, liberalitzar-se. El pes inversor sobre aquest dret universal es traspassa a mans privades i l’administració queda alliberada d’aquesta llosa inversora. Així s’explica que Catalunya estigui amb un 2,91% del PIB a la cua d’Europa en inversió en educació, darrere de Portugal (5,27%), Grècia (4,10%) o la mitjana d’Espanya (4,47%).

6. Copagament i concertació inversa: la infrainversió estructural en educació (2,91% del PIB), la desinversió gradual i cada cop més estructural en la pública (les famoses retallades) i la injecció creixent de diners públics a les escoles concertades provoquen mancances de tot ordre dins les escoles públiques. Aquestes mancances són compensades per transferències privades de rendes (els copagaments) o l’entrada d’actors privats que supleixen el paper de la inversió pública (la nova filantropia): les famílies assumeixen el pagament de la matrícula, el menjador, els llibres i les sortides; les AMPES (a través de les quotes familiars) assumeixen el pagament de reformes i rehabilitacions, material escolar o fins i tot la formació permanent dels mestres o la incorporació de personal de reforç; i, en un gir encara més sofisticat, s’arriben a donar casos en què escoles públiques cobren per compartir els seus projectes educatius a tercers o en què entitats bancàries com La Caixa patrocinen programes d’innovació pedagògica a les escoles públiques, com és el cas d’Escola Nova 21. La gratuïtat de l’educació a l’escola pública ja no només és inexistent sinó que es requereix un finançament addicional privat que replica el patró ja naturalitzat de la concertada i que genera desigualtats agudes entre la pròpia xarxa pública: les comunitats escolars que tenen major poder adquisitiu poden compensar millor la manca de recursos i les més desafavorides econòmicament s’apropen cap a una escola pública merament assistencial. A les escoles públiques neixen les subxarxes i es produeix un fenomen de “concertació inversa” on les escoles públiques reben “aportacions voluntàries” de diners privats. El parc escolar s’homogeneïtza en termes de pagament però, en comptes de virar cap a la total gratuïtat i l’accés universal a una educació de qualitat, es consolida el copagament a l’estil de la concertada i, per tant, la segregació i l’accés desigual a l’educació en termes de poder adquisitiu.

7. Colonització ideològica: la consolidació de l’escola concertada dona força a les indústries escolars privades per esborrar fronteres i les seves línies sociopolítiques i pedagògiques es mimetitzen en la xarxa escolar pública. La històrica vocació de transformació social de l’escola pública es desdibuixa progressivament i aquesta es converteix gradualment en una institució políticament conservadora i connivent amb l’estatus quo. Aquesta colonització ideològica que, evidentment també és fruit d’una política conservadora general, es manifesta en molts nivells. La governança dels centres, amb el suport legislatiu de la LOMCE i la LEC, deixa de ser democràtica i passa a reproduir patrons empresarials. La renovació pedagògica passa a ser aparentment innocent i despolititzada tot abandonant les històriques intencions emancipadores de l’escola pública. La lògica competitiva penetra a les escoles públiques les quals, ja sigui per projecte i línia pedagògica o per configuració social i context socioeconòmic, acaben diferenciant-se radicalment entre elles i, tot oblidant la cultura cooperativa que sempre les havia caracteritzat, es veuen immerses en lluites per aconseguir sol·licituds de matrícula, recursos i el reconeixement de les famílies i de l’administració.

Segregació, lliure elecció, privilegis i discriminacions, dispersió política, mercantilització, copagament i colonització ideològica. L’aposta de Meritxell Ruiz, el Departament d’Ensenyament i el govern de la Generalitat de Catalunya ja la sabem. Però, i nosaltres? Apostem o no apostem per la pública?

Per què cal apostar de forma unívoca per l’escola pública?

barracons-ceip-gegant-salt
1. Heterogeneïtat. A l’escola pública hi van persones de tot tipus i, de fet, la coeducació de gèneres, classes, capacitats, cultures i origen és una de les lliçons de vida més importants que pot donar l’escola als nostres fills i filles i també a les famílies. La diversitat social és una de les grans aportacions de la renovació pedagògica de principis del segle xx i actualment l’única escola que garanteix per principis aquesta metodologia és la pública. Implica el coneixement i l’aprenentatge de la mirada de l’altre i de la relativitat de la mirada pròpia, el coneixement i l’aprenentatge de l’alteritat, de la pluralitat, del conflicte, de la tolerància, de la convivència i de la inclusió. L’educació en una comunitat escolar diversa, heterogènia, es considera una contingència de l’escola pública i es tracta, en canvi, d’una política social i una metodologia pedagògica fonamental.

2. Pluralitat de pensament. L’escola pública és laica, no ensenya des de la doctrina catòlica ni des de cap altra religió o dogma. L’obertura i la pluralitat són un punt de partida fonamental per a l’educació en la llibertat de pensament i la crítica. Tots els infants  (de cultures atees, catòliques, musulmanes…) tenen el dret de repensar la seva cultura familiar posant-la en context i en relació a la pluralitat que li ha d’oferir l’escola, i és des d’aquí és d’on poden néixer l’esperit crític i el pensament lliure que l’escola té el deure primordial de desenvolupar.

3. Democràcia directa. A l’escola pública la gestió comunitària i la democràcia directa s’han materialitzat tradicionalment com a cap altre lloc de la nostra societat, malgrat la progressiva desnaturalització fruit de les darreres lleis educatives. Claustres, consells escolars, AFAs i AMPAs, comissions mixtes i de coordinació amb altres agents sòcio-educatius de l’entorn continuen sent espais on es debat i es prenen decisions col·lectivament. L’escola pública no és una empresa sinó un bé comú on la comunitat escolar és el subjecte primordial i la democràcia la metodologia essencial de governança. Es tracta d’un autèntic i insòlit oasi de gestió comunitària on docents, famílies, alumnes, monitors, personal de servei i administració se senten corresponsables d’allò que gestionen i ho fan posant en acció, de forma palpable i directa, el funcionament democràtic com en cap altre lloc de la nostra societat es fa. L’escola pública és una escola de democràcia directa, l’últim reducte d’una voluntat democràtica real, performativa i exemplificant.

4. Accés universal, igualtat d’oportunitats. L’escola pública és de tots i per a tots. L’exclusió per raó de poder adquisitiu, origen, cultura, religió o gènere no només no ha format part dels seus principis sinó que, precisament, s’ha fonamentat en el principi oposat, el de l’accés universal i la inclusió que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els infants. Tothom, del més pobre al més ric, té el dret i la possibilitat d’accedir a una plaça pública i al currículum, les metodologies i els valors de la pública. En temps de crisi profunda de l’estat de benestar, on les condicions laborals i materials de vida cada cop són més difícils per a moltes famílies i on la cultura del consum s’estén imparable, l’escola pública és la única institució pública que pot i té el deure de garantir a tots infants per igual des d’un àpat diari fins al pensament crític.

5. Transformació social. La raó de ser de l’escola pública és la transformació social, aquest és el seu origen i el que omple de sentit qualsevol altra dimensió des de la qual la mirem d’entendre. L’educació és un dret universal i l’escola pública la institució que el converteix en realitat.

Heterogeneïtat, pluralitat de pensament, democràcia directa, igualtat d’oportunitats i transformació social. Cinc arguments que justifiquen la prioritat pedagògica, social i política de l’escola pública per sobre de la concertada. No hi ha millor escola de vida que la que viu i legitima els drets socials. En comencem a parlar?

17/3/17

ELS INICIS DE LA PEDAGOGIA LLIBERTÀRIA A CATALUNYA A MANRESA

7a EDICIÓ DEL CURS




S'apropa una altra edició del curs "Els inicis de la pedagogia llibertària a Catalunya". Aquesta vegada l'organitzem conjuntament amb l'Escola Popular de Manresa i l'Ateneu Popular La Sèquia

Ens fa una especial il·lusió organitzar aquest curs amb la gent de l'Escola Popular de Repàs de Manresa perquè justament el contingut de les sessions estan adreçades a visibilitzar tota una sèrie de gent molt valenta que creia fermament que l'educació era la veritable eina de transformació social, i s'hi va deixar la pell, i fins i tot la vida, perquè els infants de les classes treballadores hi tinguessin accés. Tant de bo el curs serveixi que conscienciar-nos que avui per avui també val la pena deixar-nos-hi la pell.

DESCRIPCIÓ DEL CURS

El curs està adreçat a mestres, professorat i a qualsevol persona que hi pugui estar interessada.  
La matrícula és gratuïta però cal realitzar inscripció

LLOC: ATENEU POPULAR LA SÈQUIA, C/ Amigant núm. 10- Manresa
“Els inicis de la pedagogia llibertària a Catalunya: Josep Llunas i Pujals, Teresa Mañé i Miravet, Francesc Ferrer i Guàrdia i Félix Carrasquer Launed”
  
El curs constarà de cinc sessions de tres hores cadascuna on s'hi exposa la personalitat i l’obra d’alguns dels representants del moviment de renovació pedagògica d’inspiració llibertària que es va desenvolupar a Catalunya a finals del segle XIX i inicis del XX. Es pretén reivindicar de manera especial una sèrie d’autors que fins ara no han rebut tanta atenció com la que s’hi ha dedicat a figures amb força més projecció com la del propi Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquest impuls pedagògic progressista va animar la creació de diferents tipus de centres educatius que van permetre la primera institucionalització a Catalunya d’una nova concepció del paper de l’educació com una eina al servei de la justícia social, és per això que en el decurs de les diferents sessions no només es farà una exposició de les idees educatives dels diferents pedagogs, sinó que també es presentaran les experiències que va generar l’aplicació pràctica d’aquest programa teòric. Finalment també es farà una reconstrucció i anàlisi de la filosofia que està en la base dels plantejaments pedagògics llibertaris que van inspirar els diferents autors presentats.

PROGRAMA:
1. “Josep Llunas i Pujals: la pedagogia llibertària del segle XIX”. A càrrec de Jordi Martí Font, 21 d'abril de 2017

2. “Teresa Mañé i Miravet: la primera mestra laica”. A càrrec de Ginés Puente, 28 d'abril de 2017

3. “Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna”. A càrrec d'Emili Cortavitarte, 5 de maig de 2017

4. “Félix Carrasquer Launed: l’escola autogestionada”. A càrrec de Gianni Sarno, 12 de maig de 2017

5. “Una aproximació a la filosofia de la pedagogia llibertària”. A càrrec d' Ernest Weikert, 19 de maig de 2017.


0RGANITZA:


                                                      

10/3/17

VÍDEO: LES DONES QUE ENS FALTEN ALS LLIBRES DE TEXT, amb Ana López-Navajas

Moltíssimes gràcies al nostre company Ramon que ha gravat l'excel·lent xerrada d'Ana López-Navajas: Les dones que ens falten



Esperem que gaudiu de la llum que posa Ana López-Navajas per desenterrar dones de gran rellevància en tots els àmbits de la vida, i que romanen, avui per avui, desconegudes.

Aquest fet implica que coneguem la història amb una visió completament coixa  i alhora representa un  frau cultural que es reflecteix també en els llibres de l'ESO.  És imprescindible que es treballi des del sistema educatiu per revertir aquesta situació, perquè no existeix una història sense homes, ni una història sense dones. Si no ho fem, serem còmplices de la transmissió de desigualtats de gènere i de la configuració d'un món on les dones no som referència de coneixement, fet que té unes implicacions gravíssimes. A la següent imatge en podem veure un exemple...


 


Deixem de ser una illa
CGT Ensenyament Tarragona

10 de març, 2017












CURS: Art i Llibertat. Les estètiques de l’anarquisme

NOU CURS DE FORMACIÓ DE DEIXA DE SER UNA ILLA-CGT ENSENYAMENT TARRAGONA
Reconegut pel Departament d'Ensenyament (15 hores)


Entre els objectius que ens vam marcar a la sindical Deixem de ser una illa de CGT Ensenyament Tarragona s'incloïa el d'oferir formació sobre diferents aspectes culturals, històrics, educatius i socials vinculats a una concepció llibertària del món i que creiem que no s'han explicat prou o que fins i tot no s'han explicat mai.

L'hivern del 2016 vam encetar aquesta tasca amb el cicle “Els inicis dela pedagogia llibertària a Catalunya: Josep Llunas i Pujals, Teresa Mañé i Miravet, Francesc Ferrer i Guàrdia i Félix Carrasquer Launed”. A causa de l'interès que ha generat se n'han realitzat edicions a Tarragona, Lleida, La Selva del Camp, Barcelona, Terrassa i ben aviat també a Manresa. Aquest fet demostra que la temàtica dels cursos que organitzem queda deserta en altres espais de formació més institucionalitzada.

El 30 de març comença un nou curs, aquesta vegada dedicat a les expressions artístiques. El cicle està adreçat a mestres i professorat però amb la inscripció oberta a tothom.

Art i Llibertat. 
Les estètiques de l’anarquisme

FORMULARI D' INSCRIPCIÓ (El curs és gratuït però cal realitzar inscripció)

El curs constarà de cinc sessions de tres hores cadascuna. En elles s’introduirà els assistents a les concepcions estètiques i les pràctiques artístiques que es van desenvolupar en el si del moviment obrer anarquista o que es van inspirar en els ideals llibertaris. El recorregut per les diferents disciplines (música, arts visuals, cinema i literatura) que es proposa permetrà analitzar les múltiples formes d’expressió d’una concepció que atribueix a l’art una doble funció de crítica de la realitat social existent i de proposta normativa capaç de desplegar les potencialitats d’autorealització inherents a la capacitat creativa de la naturalesa humana. Aquesta perspectiva estètica reivindica la missió social de l’art i el seu poder revolucionari. D’altra banda, tot i que clarament oposada als postulats de l’art per l’art i a la pretensió d’encerclar la producció i la recepció estètica a l’àmbit autònom de l’experiència estètica, la pràctica artística llibertària també ha defensat sovint una renovació rupturista de les formes i l’alliberament estilístic com una prefiguració de l’emancipació social.

El curs s’inicia amb una reconstrucció de la filosofia de l’art que està en la base dels plantejaments estètics llibertaris. S’assenyalaran les característiques principals i les diferents versions que va adoptar l’exploració en particular de les determinacions recíproques entre art i societat, i la reclamació que se’n va seguir d’una democratització radical de l’activitat artística. Això ens permetrà contextualitzar els debats i aportacions dels artistes, moviments i resultats artístics i institucionals inspirats en aquests valors que es presentaran a les diferents sessions.

Programa


1. Les teories estètiques de l’anarquisme” Ernest Weikert, 30 de març 

2. El somni d’un cinema revolucionari ” Pau Martínez, 6 d’abril 

3. La música i l’anarquisme” Jordi Martí Font, 20 d’abril 

4. Arts visuals i anarquisme” Estela Rodríguez, 27 d’abril 

5. Poesia i anarquia” Andreu Subirats, 4 de maig

https://www.sites.google.com/site/cgtensenyamenttarragona/

Deixem de ser una illa- CGT Ensenyament Tarragona

6/3/17

XERRADA: LES DONES QUE ENS FALTEN ALS LLIBRES DE TEXT





La secció sindical Deixem de ser una illa-CGT Ensenyament organitza per al dijous 9 de març a les 18h al Centre Cívic Part Alta de Tarragona. Aquesta activitat està emmarcada en els actes programats per la Plataforma 8M El Camp en motiu del 8 de març, dia de la dona treballadora.

La sessió anirà a càrrec d'Ana López Navajas, professora i investigadora de la Universitat de València, que és autora de l'estudi Anàlisi de l'absència de les dones en els manuals de l'ESO. Una genealogia del coneixement oculta on mostra l'estafa cultural que representa que la història de les dones i feta per les dones estigui oculta en les eines de treball de l'àmbit educatiu i ens alerta que "no existeix una història sense dones ni una cultura sense dones". En aquest treball l'autora ha creat una base de dades sobre el llegat que les dones han aportat en múltiples disciplines al llarg de la història. La intenció és revertir la situació i que des de les editorials també es treballi perquè s'incloguin les dones que ens falten i es reverteixi aquest frau cultural que provoca que les desigualtats de gènere es forgin també en el context educatiu. A més a més aquest fet provoca que ens quedem orfes de referents femenins vàlids i s'excloguin les dones com a referents de coneixement.

Us esperem el 9 de març a les 18h, al Centre Cívic Part Alta
#8MElCamp
#EnsVolemVives

Deixem de ser una illa-CGT Ensenyament

3/3/17

RdP] CGT ENSENYAMENT DENUNCIA L'ESCOLA VIARÓ A INSPECCIÓ DE TREBALL

 Roda de premsa a la porta d’Inspecció de Treball, divendres 3 de març a les 11h

El passat 6 de febrer, CGT va entrar una queixa al Síndic de Greuges contra l’Escola Viaró, de l’Opus i concertada pel Departament d’Ensenyament, per denunciar que els criteris de contractació de personal d’aquest centre vulneren la LLEI 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes, la LLEI ORGÀNICA 3/2007, de 22 de març per a la igualtat efectiva de dones i homes. La queixa s’argumenta en el fet que l’Escola Viaró restringeix la contractació de personal a “homes” tal i com fa explícit a la seva pàgina web, concretament en el punt 9 de l’apartat on s’hi defineix el caràcter propi de l’escola: “Com a conseqüència de l’exercici de la llibertat de què gaudeix tot professional per a treballar en el Centre docent on l’ideari estigui més d’acord amb les seves conviccions personals, els professors de Viaró —que seran sempre homes, excepte en l’etapa d’Educació Infantil”.
Es dóna la circumstància que unes hores després que la notícia de la denúncia sortís als mitjans, Viaró Global School va fer desaparèixer aquesta informació del seu web. Des de CGT creiem que el fet que la informació no estigui publicada, no implica que no s’estiguin seguint els mateixos criteris i es continuï excloent la contractació de dones exercint així discriminació de gènere.
CGT ha decidit anar més enllà i entrar denúncia a la Inspecció de Treball de Catalunya (ITC) del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya que és l’organisme competent per vigilar i exigir el compliment de les normes de l’ordre social (normes legals, reglamentàries i del contingut normatiu dels convenis col·lectius), entre les quals s’hi troben les que regulen la igualtat entre homes i dones en l’àmbit del món del treball, i com a òrgan fiscalitzador de l’Administració en matèria laboral, té la competència d’iniciar expedients sancionadors contra les empreses que incorren en actuacions contràries a la normativa assenyalada, ja sigui d’ofici o en virtut de denúncia prèvia.
CGT considera que la publicació de l’Escola Viaró és una discriminació directa per raó de sexe en relació a l’accés al treball remunerat, fet tipificat en lesinfraccions relacionades amb la igualtat definides pel ITC: “Amb caràcter general, constitueixen infraccions relacionades amb la igualtat (i poden, per tant, ser objecte de proposta de sanció) les següents: [...] Les decisions unilaterals de l’empresa que impliquin discriminacions directes o indirectes desfavorables per circumstàncies de sexe.”
Volem destacar que recentment, Observatori Contra l’Homofòbia (OCL_H) ha instat la Generalitat que investigui la Viaró i La Farga perquè des d’aquestes escoles s’utilitzen textos amb contingut homòfob.  Cal recordar que Viaró Global School rep anualment 2.559.772€ del pressupost públic d’educació. Considerem que si el Departament d’Ensenyament no actua contra els incompliments de l’escola, esdevé  còmplice i partícep de l’aplicació de polítiques classistes, homòfobes i racistes des de l’ens educatiu. El Departament d’Ensenyament amb el manteniment de les subvencions cap a les escoles de l’Opus Dei, omet les indicacions de l’estudi del Síndic de Greuges sobre segregació escolar, on insta l’administració a crear uns criteris de matriculació que no provoquin els alts índex de desigualtat existents en aquests moments. A més a més, la continuïtat de les subvencions des d’Ensenyament, incompleixen la moció que es va aprovar al Parlament en contra d’aquest traspàs de diners. És gravíssim que no solament s’incompleixi la normativa, sinó que a més a més l’administració reforci aquestes escoles amb partides pressupostàries que són superiors als de l’escola pública. S’ha dit poc que la partida de personal docent que s’inclou en el pressupostos previstos per al 2017, la inversió sigui de 2637€ per alumne a l’ensenyament públic front els  2364€ per alumne a la concertada, és a dir un 10,4% per aquest tipus de centres.
Aquesta denúncia també vol servir de crida a les famílies perquè a l’hora de matricular els seus fills i filles triïn la pública, que és l’únic sistema que permet una formació de qualitat i en condicions d’igualtat.
CGT ENSENYAMENT CONTINUARÀ TREBALLANT CONTRA EL SISTEMA CONCERTAT, I PER ASSOLIR UN SISTEMA EDUCATIU QUE GENERI UNA VERITABLE COHESIÓ SOCIAL


CGT ENSENYAMENT
3 de març